Un projecte de Carlos Pazos, artista indisciplinat i sempre sorprenent, qui, a partir de la seva preocupació per l'abisme que separa l’alta i la baixa cultura, ens proposa donar voltes al concepte del gust en general i del gust en la pintura, en particular.
Amb la col·laboració del Museu Nacional i la complicitat d’Eloy Fernández Porta, Carlos Pazos treu d’aquest museu una sèrie de pintures, entre les quals es camuflen quadres de la col·lecció PazosCuchillo, i posa accents amb algunes peces de la seva collita, tot convertint l’espai d’exposicions temporals de Can Framis en una gran instal·lació.
Un artista dels bons va dir una vegada que els magatzems dels museus tenen una imatge desoladora: la més llunyana possible a l’art. I com s’equivocava! És, precisament, a les catacumbes on trobem les formes més frapants, desconcertants i abracadabrants de la creació pictòrica...
... que no són ben bé les millors, almenys des d’una perspectiva ortodoxa. Com es defineix la mala pintura? Si és dolenta, ho és per raons estètiques o morals? Els seus eventuals defectes són voluntaris o involuntaris? Quins cànons o criteris del gust trontollen davant d’una obra malcomposta? Per a qui pot ser dolenta aquesta exposició? Bad Painting? proposa d’abordar, humorísticament i seriosa, aquests interrogants, i ho fa a través d’una contrahistòria de la pintura figurativa entre 1850 i 1950, on molts artistes reconeguts –que potser no tenien el seu dia més inspirat– comparteixen espai amb altres d’inconeguts –que hem rescatat d’un oblit tal vegada injust.
Bad Painting? és el resultat d’una col·laboració insòlita entre diverses institucions: el Museu Nacional, d’on procedeixen la majoria dels quadres; la col·lecció PazosCuchillo, que n’ha aportat alguns altres; i la Vila Casas, escenari del crim –sense oblidar el Museu d’Art Modern de Barcelona que l’ideòleg d’aquest projecte, que hi presenta també obra pròpia, visitava amb freqüència a la seva etapa de formació i que ha servit com a font d’inspiració per al muntatge.
Si Bad Painting? és un delicte estètic –que el públic ho decideixi– l’instigador principal n’ha estat Carlos Pazos, sospitós habitual, en tasques de rastrejador infatigable, i que ha comptat amb la complicitat, en diüturnitat, nocturnitat i teoria, d’Eloy Fernández Porta.