BIOGRAFIES
Joan Miró
1893 Neix a Barcelona.
1913-1920 Va a classes de dibuix al Cercle Artístic de Sant Lluc, on coincideix amb Antoni Gaudí.
1921 S’instal·la a París de forma temporal i es relaciona amb els moviments d’avantguarda. Ben aviat, esdevé un dels artistes més destacats del surrealisme.
1937 En una entrevista amb Georges Duthuit declara la seva admiració per Antoni Gaudí, del qual destaca l’interès per identificar-se amb la natura a través de la seva obra.
1942-1943 Sense abandonar la pintura, comença a interessar-se per l’escultura i es fixa en l’obra modelada de Gaudí.
1955 Rep l’encàrrec de fer els murs ceràmics per a la seu de la UNESCO, a París, i cerca inspiració en l’art de la prehistòria, l’art romànic i Gaudí.
1960 Es publica el llibre Antoni Gaudí de James Johnson Sweeney i Josep Lluís Sert. Miró fa el disseny de la coberta.
1963-1964 Treballa, amb Josep Llorens Artigas, en l’obra ceràmica que formarà part del Laberint de la Fondation Maeght de Sant Pau de Vença.
1976-1982 S’inspira en la tècnica gaudiniana del trencadís per dur a terme algunes de les seves obres públiques: Mosaic del Pla de l’Os (1976), Lluna, sol i una estrella (Miss Chicago) (1981) i Dona i ocell (1981-1982).
1979 Com a mostra de reconeixement a Gaudí, realitza els gravats de les sèries “Gaudí”, “Enrajolats” i “Gran rodona”.
1983 Mor a Palma de Mallorca.
ANTONI GAUDÍ
1852 Neix a Reus o Riudoms (Tarragona).
1873 Inicia els estudis a l’Escola Provincial d’Arquitectura de Barcelona.
1883 Rep l’encàrrec de continuar l’obra del Temple Expiatori de la Sagrada Família, el projecte més personal i ambiciós de la seva vida. El replantejament que proposa es veurà afectat per les dificultats de finançament.
1884 El seu mecenes, Eusebi Güell, li encomana el disseny dels pavellons i el reixat de la finca Güell a Can Feliu, Barcelona. Dos anys més tard, inicia el Palau Güell i el 1898 engega els treballs de la Cripta de la Colònia Güell, que es perllongaran fins al 1915.
1888 Enllesteix el seu primer projecte com a arquitecte, la Casa Vicens, al barri barceloní de Gràcia.
1900 De nou, sota l’auspici d’Eusebi Güell, comença a treballar en el Park Güell, un projecte de ciutat-jardí que mai arriba a realitzar-se com a tal, però que es considera un exponent de la seva capacitat de risc i d’innovació.
1906 Després de la Casa Calvet (1900) i de la Casa Batlló (1906), inicia la Casa Milà, coneguda com “La Pedrera”, el seu tercer i darrer edifici d’habitatges, on assoleix la plenitud màxima d’expressivitat i llibertat de disseny.
1922 Congrés d’Arquitectes d’Espanya a Barcelona, on es posa en relleu l’arquitectura gaudiniana.
1926 Mor sobtadament a Barcelona a causa d’un accident, i deixa inacabada la construcció del temple de la Sagrada Família.
JOAQUIM GOMIS
1902 Neix a Barcelona i des de molt jove s’interessa per la fotografia.
1932 Amb Joan Prats i Josep Lluís Sert crea Amics de l’Art Nou (ADLAN), una agrupació que sorgeix amb l’objectiu de promoure l’art d’avantguarda. S’estableixen els primers llaços d’amistat entre Gomis i Miró. Després de la Guerra Civil, continuarà fomentant l’activitat artística a Catalunya a través del Club 49.
1948 Exposition des œuvres récentes de Joan Miró a la Galerie Maeght de París. S’exposa per primera vegada la sèrie de fotografies del projecte Mas Miró, que Gomis fa de l’obra i ambient creatiu de l’artista. Alfred H. Barr, director de les col·leccions del Museum of Modern Art de Nova York (MoMA), en sol·licita còpies per als arxius del museu.
1952 Coincidint amb el centenari del naixement de Gaudí, es funda l’associació Amics de Gaudí per donar a conèixer la seva figura des del vessant artístic, humà i espiritual. Es publica el primer fotoscop Gomis-Prats dedicat a Antoni Gaudí: La Sagrada Família. El succeiran el del Park Güell (1966), la Cripta de la Colònia Güell (1967) i La Pedrera (1971).
1956 Exposició Gaudí al Saló del Tinell de Barcelona, organitzada per Amics de Gaudí, amb les fotografies de gran format de l’obra de l’arquitecte que Gomis havia realitzat als anys quaranta.
1957 El MoMA proposa a Gomis-Prats que les seves fotografies també s’exposin a la mostra que el museu americà dedicarà a Gaudí aquest mateix any.
1959 Gomis-Prats publiquen el fotoscop Atmósfera Miró, el primer dedicat a Joan Miró i integrat per les fotografies del projecte Mas Miró.
1975 La Fundació Joan Miró obre les portes al públic i Gomis n’és el primer president.
1991 Mor a Barcelona.
PLAFONS I CARTEL·LES
Text general
L’obra d’Antoni Gaudí va ser sempre motiu d’admiració de Joan Miró i Joaquim Gomis. Cadascun, des del seu àmbit, va saber copsar el sentit creatiu de l’arquitecte i va reivindicar-ne la modernitat.
Des de ben aviat, Miró va mostrar un interès semblant al de Gaudí per la natura i, de la mateixa manera que l’arquitecte, va aconseguir una síntesi de la seva plàstica a partir de l’observació dels elements naturals. Quan als anys quaranta i cinquanta va voler depassar el terreny de la pintura, s’interessà pel sentit escultòric de l’obra de Gaudí i pels seus procediments tècnics, així com per la seva voluntat d’associar art i vida. Al final de la seva trajectòria, Miró li va voler retre homenatge amb diverses sèries de gravats.
Per la seva banda, Gomis, durant els anys quaranta, va començar a fotografiar l’obra de Gaudí i els ambients creatius de Miró. La seva capacitat per veure el treball de l’arquitecte a partir de fotografies de detall, que alternà amb plans generals, va ser determinant per destacar la modernitat de Gaudí i, alhora, desvelar les afinitats que existeixen entre ell i Miró.
Els fotoscops de Gaudí i Miró
Amb les fotografies que Joaquim Gomis havia fet de la producció de Gaudí i de Miró es va crear un important arxiu fotogràfic que va contribuir a difondre l'obra d’ambdós creadors. La iniciativa, duta a terme pel fotògraf i per Joan Prats, va afavorir l’aparició d’una sèrie de publicacions, anomenades fotoscops, que sota diferents títols recollien aquest material. Prats s’encarregava de la selecció i la seqüència rítmica que havien de seguir les imatges de Gomis.
Els fotoscops tenien el seu origen en les projeccions de diapositives conegudes com a llanterna màgica, en què sempre és present la idea de moviment i continuïtat. La Sagrada Familia de Antonio Gaudí (1952) és el primer d’un seguit de fotoscops sobre l’arquitecte, en aquest cas publicat amb motiu del centenari del seu naixement. Atmósfera Miró (1959), dedicat als ambients creatius de l’artista, neix d’una selecció d’imatges fetes al mas que aquest tenia a Mont-roig, a partir de les quals Gomis i Prats van propiciar una nova interpretació de l’obra de Miró lligada a la terra i l’art popular.
Escultura
Les primeres escultures en bronze de Joan Miró van ser fetes amb la tècnica del modelatge a la foneria Gimeno. Reprodueixen imatges d’un món mitològic de tradició mediterrània molt properes d'aspecte als badalots, les xemeneies i torres de ventilació del terrat de La Pedrera, on Gaudí va voler posar a prova la seva capacitat escultòrica.
Miró també va inspirar-se en el sistema d’emmotllament que Gaudí havia emprat a la façana del Naixement de la Sagrada Família, que consistia a fer emmotllar directament en guix els elements a reproduir.
Els objectes que formen l’escultura de Miró provenien principalment de l’entorn natural o del món popular. Un cop fosos en bronze pel procediment de la cera perduda, els acoblava entre ells per donar vida a nous éssers, que recorden els ídols d’antigues civilitzacions.
Estela de doble cara, 1956
Miró volia que la seva obra escultòrica, un cop fosa en bronze, fos restituïda a la natura, d’on procedien la major part dels objectes que havien originat les peces escultòriques. Aquesta pràctica també l’aplica a la ceràmica. De vegades, fins i tot permet que la natura hi deixi la seva empremta. Aquestes marques, igual que les que hi aplica l’artista, confereixen a l’obra un clar caràcter màgic.
Obra pública i monumental
Miró entenia l’art com una expressió vinculada a la vida quotidiana. Per aquest motiu ambicionava treballar als espais públics. La ceràmica i l’escultura li van permetre de materialitzar aquesta idea, i l’art de la prehistòria, l’art romànic i Gaudí li van servir de referent. Quan, junt amb el ceramista Josep Llorens Artigas, realitza els murals de la UNESCO a París (1956-1957) i, més endavant, les ceràmiques i escultures per al Laberint de la Fondation Maeght a Sant Pau de Vença (1963), el Park Güell li serveix d’inspiració. De la mateixa manera que Gaudí va saber-se adequar al terreny sobre el qual estava construït el parc, Miró cerca que la seva obra s’integri a l’arquitectura i el paisatge.
La necessitat de treballar amb materials resistents a la intempèrie també va fer que Miró i Artigas es fixessin en la tècnica del trencadís de Gaudí, la qual, a més, donava a l’obra una gran coloració.
Homenatge a Gaudí
Sèrie “Gaudí”, 1979
En agraïment a tot allò que Gaudí va significar per a Miró, aquest, al final de la seva trajectòria, li va retre homenatge amb diverses sèries de gravats. En cadascuna d’aquestes sèries va voler posar a prova el seu ofici i, amb l’ajut del mestre gravador Joan Barbarà, va explorar les múltiples possibilitats que li oferia la tècnica. La sèrie més nombrosa és la titulada “Gaudí” (1979), en la qual Miró representa un seguit de personatges fantàstics que es van estructurant a partir del grafisme del negre i dels escacats de color, amb una marcada insistència en les línies corbes i ondulades.
Sèrie “Gran rodona”, 1979
Mentre que la sèrie “Enrajolats” sembla ser un reconeixement de Miró a la tècnica del trencadís, “Gran rodona” rememora l’impacte que li va produir aquesta forma en descobrir-la a la paret d’entrada al recinte del Park Güell quan estava preparant els murals per a la seu de la UNESCO a París. Més endavant, aquesta forma la traslladarà també al paviment del Mosaic del Pla de l’Os.