JOSEP CLARÀ
— JOSEP CLARÀ I L’UNIVERS DE L’ESCULTURA
“Clarà és un dels protagonistes indiscutibles de la nostra història de l’art més recent.”
Cristina Rodríguez-Samaniego.
La present mostra és fruit del desig de la Fundació Vila Casas de difondre i posar en valor la figura i obra de Josep Clarà (Olot, 1878-Barcelona, 1958) i alhora l’escultura com a disciplina. El títol així ho revela: Josep Clarà i l’univers de l’escultura.
L’exposició s’estructura en cinc àmbits i ha estat dirigida per Cristina Rodríguez-Samaniego, doctora en Història de l’Art i especialista en escultura moderna i contemporània.
Experta coneixedora de la figura de Clarà, la historiadora subratlla la rellevància de la seva obra. Al text introductori del catàleg, el descriu com “un artista culte, intuïtiu i sensible. Una persona reflexiva, intel·ligent i enginyosa, de caràcter emotiu, perseverant i vital”; i amb una qualitat constant: la inesgotable recerca entorn de la bellesa.
Josep Clarà s’inicià en l’art a l’Escola de Dibuix d’Olot de la mà del pintor Berga i Boix (1837-1914). Amb dinou anys ingressà a l’Escola de Belles Arts de Tolosa (França) i posteriorment es traslladà a París el 1900, on hi va viure fins a l'any 1932, quan retornà definitivament a Barcelona.
Tot i que ja als inicis Clarà es mostrà estretament vinculat al naturalisme, va arribar a la maduresa havent experimentat diversos estils. Durant els primers anys a París l’admiració vers el seu amic Auguste Rodin (1840-1917) i el simbolisme que liderava es va fer palesa: decideix dedicar-se definitivament a l’escultura i s’endinsa en l’expressió escultòrica d’emocions i sentiments. Èxtasi, obra icònica i que encapçala el primer àmbit de l'exposició: “Clarà escultor: Èxtasi, 1903”, n'és un bon exemple.
L'any 1910 s’encaminà cap al classicisme d'avantguarda, amb propostes d’arrel clàssica i mediterrània pròpies del Noucentisme. Aquesta evolució sorgí sobretot per influència del seu amic Aristide Maillol (1861-1944) amb qui compartia sintonies personals i professionals. Vers el 1920, intensificà la depuració dels volums juntament amb la idealització de cossos i rostres.
Per tal de donar a conèixer de més a prop la part íntima dels processos creatius de Clarà i dels escultors, es dedica un àmbit als tallers: còmplices silenciosos de la creació. A partir de diversos exemplars d’una mateixa escultura, l’àmbit “El taller: La cortesana, 1907-1908”, ressegueix els diferents estudis habitats per Clarà, així com el procés escultòric.
A més de la vessant artística, el creador olotí fou un fervent apassionat de l’òpera i la dansa. Freqüentava llocs on poder dibuixar a partir del moviment, fet que el portà a relacionar-se amb músics i ballarines; entre les que destaca la dansaire i coreògrafa nord-americana Isadora Duncan (1877-1927) amb qui Clarà establí una intensa relació sentimental. L’obra que dona títol al tercer àmbit: “Model(s): El ritme, 1916”, fou creada durant la Primera Guerra Mundial– és un cant a aquestes passions. I també, una reivindicació de l’art com a alleujament en època de reconstrucció després del dramàtic conflicte.
La darrera etapa de l’evolució de Clarà coincideix amb el seu retorn a Catalunya als cinquanta-quatre anys: una fase de contenció expressiva i definició encara més pura.
L’artista arriba a Barcelona poc abans de l'inici de la Guerra Civil. L’ambient sociopolític que es respirava durant i després l’incomodaven, doncs ja havia experimentat vivències complexes revelades als seus dietaris i correspondència. Un exemple d’aquest malestar és l’esbós de Monument als caiguts (1950), un manifest públic del seu inconformisme vers el franquisme que podem veure a: “Espai públic: La deessa, 1928”.
L’èxit ja envoltà Clarà a l’edat de quaranta anys, una època en què començà a exposar a diferents països d’Europa i Amèrica. Un reconeixement avalat per encàrrecs de prestigioses institucions i rellevants distincions, com ara la Legió d’Honor del govern francès al 1917. Aquesta visibilitat contribuí a un enriquiment de les seves connexions en diversos entorns.
D’això tracta el darrer àmbit: “Un món de relacions: retrats Deering, 1928”. Gràcies a la seva amistat amb Ramon Casas, Clarà conegué el magnat nord-americà Deering, resident a Sitges. L’escultor rebé diversos encàrrecs del mecenes, fins i tot per a la seva residència als Estats Units. Fruit d’aquest bon enteniment sorgiren projectes importants, entre els quals destaca la instal·lació d’un exemplar de La serenitat (1910-1911) a un parc a Washington (EUA).
Gairebé deu anys després de la mort de l’escultor, s’acomplí la seva última voluntat: ubicar el Museu Clarà a la seva residència-taller a Barcelona, amb més de vuit-centes escultures, mil dibuixos i una col·lecció particular formada per obres de múltiples creadors. El polèmic tancament de l'espai l'any 1995 obligà a traslladar aquest patrimoni al Museu Nacional d’Art de Catalunya, una gran part del qual és ara al Museu de la Garrotxa a Olot.