JORDI MARTORANNO
— El cor oceànic de les coses
“Se m’acut una actitud tan simple com la de recuperar l’hàbit d’escoltar a través de la mirada.”
Jordi Martoranno
L’any 2019 Jordi Martoranno (Girona, 1965) va guanyar el Premi de Pintura de la Fundació Vila Casas amb Y-Zone, obra que podem veure exposada a la present mostra. El guardó consisteix en una dotació econòmica i una exposició monogràfica a qualsevol dels espais artístics de la Fundació, una oportunitat per a desenvolupar la capacitat creativa dels artistes.
El cor oceànic de les coses és el títol que abraça la proposta expositiva de Martoranno al Museu Can Framis. Una vintena de pintures realitzades principalment amb olis sobre tela de lli i amb tinta xinesa sobre paper Ukiyo-e.
Jordi Martoranno s’inicià en el camp creatiu i de la plasticitat de manera conscient ja durant la infantesa, un instint que es manifestà sense vacil·lacions quan, als dotze anys, va prendre la ferma decisió de dedicar-se a la pintura.
La figura de l’artista gironí Isidre Vicens, de qui va rebre formació al seu taller quan era jove, va ser cabdal, ja que amb ell se li obrí un món immens de possibilitats creatives. I, en paraules de Martoranno, ho continua essent, perquè tot el que sap en pintura ho deu al seu mestre. També beu de figures de l’art contemporani català capdavanteres en l’abstracció matèrica, com ara Miró, Tàpies i Hernández-Pijuan.
D’altra banda, fruit de la seva estada a Nova York, s’apropà a l’obra de creadors nord-americans pels quals ja tenia simpatia, com ara Sol LeWitt, Carl André,
Robert Ryman, Fred Sandback i Ellsworth Kelly. Aquesta trobada contribuí a l’evolució pictòrico-formal de Martoranno i al descobriment d’allò més essencial de la pintura; una autèntica destil·lació, com ell mateix explica.
Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i amb un Màster de Disseny Gràfic, Martoranno ha celebrat una quarantena d’exposicions individuals des que l’any 1984 es va iniciar en l’àmbit expositiu a la sala Fidel Aguilar de Girona i a la sala Lola Anglada de Barcelona. La seva trajectòria inclou experiències que han contribuït al seu enriquiment formatiu i vivencial; és el cas de beques i residències artístiques a metròpolis culturals rellevants com la ja citada Nova York o París.
L’obra de Martoranno és present a nombroses col·leccions, entre les quals destaquen les de la Fundació ”la Caixa”, l’església de Notre Dame de Nova York, el Museu d’Història de Girona i la Diputació de Girona, així com la mateixa Fundació Vila Casas, entre d’altres.
Jordi Martoranno concep el fet de pintar com una de les accions més instintives de l’home, la qual permet connectar de manera immediata la realitat amb la consciència.
Partint d’aquesta premissa transcendental, la seva obra sol estar vinculada a una dimensió espiritual. Representa línies i símbols en espais ingràvids i indefinits que ens conviden a la contemplació i a una mirada atenta i conscient. Són formes que troben un lligam amb allò perenne o prearcaic que ja ens ve donat. Figures que transcendeixen el temps, les cultures i les civilitzacions i que continuen manifestant-se en diversos àmbits de la societat contemporània, com per exemple en la tecnologia, la ciència o el disseny industrial.
El pensament filosòfic sobre enigmes universals com ara l’origen de la vida i el sentit de la nostra existència forma part del contingut de les obres de Martoranno, que cerca en la filosofia clàssica i en la contemporània referents sobre aquests arquetips predeterminats als quals ja feia referència Plató amb el seu món de les idees, així com tants altres filòsofs al llarg de la història.
Martoranno se serveix d’aquestes imatges inherents a la nostra ment, esperit i ànima com si fossin eines de treball vàlides per a definir com són el cosmos i la nostra relació amb ell. En aquest sentit no es considera un artista abstracte, sinó figuratiu, perquè representa l’essència d’allò que ens envolta; les estructures universals que es repeteixen en la totalitat de la nostra existència, des d’allò més petit (com pot ser una cèl·lula) a allò inabastable (com és l’univers).
El cor oceànic de les coses és també un gest de complicitat al “sentiment oceànic” del qual parlava Romain Rolland, aquella impressió de ser una onada en un oceà sense límits, de formar part d’una realitat misteriosa.