PERE NOGUERA
— A tot li cal una paret
“Visc la vida com si fos una obra”
Pere Noguera
Plantejada com una retrospectiva, A tot li cal una paret, mostra comissariada per Vicenç Altaió, presenta obres emblemàtiques de Pere Noguera des de la primera etapa creativa, als anys setanta, fins a l’actual, així com peces inèdites que no s’havien exposat mai abans.
Tot i el caràcter antològic de la mostra, el recorregut no és cronològic, sinó que es planteja en diversos àmbits temàtics que ens permeten apropar-nos a la totalitat de l’obra de Noguera, amb gairebé cinc dècades de producció.
Nascut a la Bisbal d’Empordà l’any 1941 i resident a la mateixa localitat, es va formar a l’Escola Massana de Barcelona, on va tenir com a professor i mestre l’escultor Eudald Serra (1911-2002), estimat alumne i amic d’Ángel Ferrant (1890-1961), protagonista de l’exposició L’amistat infinita, que aquests dies també podem visitar als Espais Volart.
La trajectòria de Pere Noguera s’inicia als anys setanta amb creacions que transgredeixen els conceptes clàssics d’escultura i d’instal·lació. Des dels inicis, les seves peces s’han caracteritzat per la materialització i per centrar-se en la transformació, en el procés.
En paraules de l’artista, “Les meves obres no acaben ni comencen mai. I han de ser senzilles, no gens complicades, com si ja hi fossin”. I sempre professant un gran respecte pels objectes, confessa.
Seguint el seu propi curs i en paral·lel a l’evolució de l’art povera i les pràctiques conceptuals a la Catalunya dels anys setanta, Pere Noguera va alimentar les tendències de l’art contemporani amb diverses iniciatives. Per exemple, les primeres obres incorporaven elements de la natura. Més endavant, materials d'arxiu com ara fotocòpies o fotografies i també objectes trobats, el que contribuí a fer que a mitjans dels setanta es convertís en un dels impulsors de la pràctica coneguda com a ready-made.
L’argila —pròpia de la ceràmica popular i industrial de la seva terra natal— s’erigí més endavant en un dels materials recurrents, per donar pas a les “enfangades”, obres consistents en objectes coberts amb fang líquid. Cap a mitjans dels anys vuitanta la seva pràctica incorporà l’oxidació d’objectes metàl·lics com a element artístic.
Al llarg dels anys l’artista no ha deixat mai d’enriquir els processos incorporant múltiples corrents artístics —des de l’art conceptual fins al land art, per exemple—, així com materials poc habituals en la pràctica artística —l’aigua, la xocolata i la farina, entre d’altres—, al mateix temps que s’ha adaptat a l’era digital.
Noguera cerca que el visitant, mentre passeja pels espais ocupats per les seves obres, s’endinsi en una reflexió sobre el dilema de la vida: “No voldria res més que transmetre l’esperit de realitat i de vida, de naturalitat”, expressa. “De fet, més que produir art, Noguera en tant que artista provoca paradoxes, pensament i coneixement”, afirma Vicenç Altaió.