Full de sala


ÁNGEL FERRANT I XAVIER VIDAL DE LLOBATERA

— L’amistat infinita

“L’escultura és un forat per on es veuen mons infinits”

Ángel Ferrant

 

L’amistat infinita és una exposició comissariada per Glòria Bosch i Susanna Portell que ret homenatge a l’escultor i professor Ángel Ferrant (Madrid, 1890-1961). A partir de les cartes que aquest artista va intercanviar amb l’advocat Xavier Vidal de Llobatera entre 1946 i 1961, la mostra ofereix un recorregut per l’univers d’afinitats personals i creatives de Ferrant, amb esment també de les seves reivindicacions en un context de postguerra i dictadura.

Aquesta exposició subratlla el paper fonamental que Ferrant va tenir en les avantguardes catalanes. A més, posa en relleu la formació que va impartir als artistes del període de preguerra i el suport incondicional que el seu entorn més íntim li oferí durant la postguerra, malgrat els problemes que va tenir per la gramàtica reivindicativa del seu art i per un estil pedagògic propi. També permet descobrir la seva personalitat extraordinària, molt apreciada i marcada per un generós sentit de l’amistat.

Ángel Ferrant va néixer en el si d’una família d’artistes i rebé formació directament del seu pare, Alejandro Ferrant ―reconegut pintor i aquarel·lista de mitjans del segle xix―, i de l’escultor coetani Aniceto Marinas. Consolidà la seva formació a Madrid, a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando i a la Escuela de Artes y Oficios, on el 1940 arribaria a ocupar la càtedra de Modelatge després d’haver exercit de professor a escoles de diverses ciutats del territori durant més de dues dècades.

Per la seva part, Xavier Vidal de Llobatera (Llagostera, 1894 - Barcelona, 1963) va ser un dels fundadors ―juntament amb Joan Prats i Víctor M. de Imbert― del Club 49, associació creada el 1949 per promoure l’avantguarda. Personalitat il·lustre, es va abocar a la causa artística i cultural d’una manera apassionada. Va ser el primer col·leccionista a adquirir una obra de Tàpies, Composició (1947), una peça que forma part del fons del MACBA i que ara podem veure exposada en aquesta sala.

La relació de Ferrant amb Barcelona es remunta al 1920, quan s’hi traslladà per donar classes a l’Escola Llotja, una etapa que durà fins al 1934. La vinculació i l’admiració que sentia per la ciutat eren conegudes i notables. Segons el crític d’art Santos Torroella, Ferrant s’hi va referir com a un “paradís perdut” quan va haver de tornar a Madrid. En part va ser gràcies a l’amistat amb artistes compromesos residents a la capital catalana que l’escultor va poder desenvolupar amb empenta el seu propi llenguatge: modern, amb una destacada síntesi de les línies i a la recerca del concepte de moviment.

Ja a l’inici de la seva carrera qüestionava el cànon d’art clàssic. Tot i que trobà inspiració en l’art mediterrani i arcaic, també va rebre la influència d’artistes innovadors de l’època, com ara Brancusi, Gargallo, Picasso, Giacometti i Juli González.

Una particular concepció de l’art el dugué, amb el temps, a elaborar una proposta innovadora, l’escultura mòbil, que cercava l’associació entre les formes i els objectes del món, la natura o els homes. Una coneguda frase seva condensa aquest pensament: “Tot s’assembla a alguna cosa.” Aquesta dita va esdevenir el punt de partida de les reconegudes i guardonades Escultures infinites, realitzades durant la seva darrera etapa vital. En moviment, aquestes formes estan en constant transformació.

El títol de la mostra, L’amistat infinita, és una simbiosi entre l’accent que el mateix creador i el seu entorn posaven en les relacions d’amistat, fossin entre artistes, estudiants o altres figures de l’ambient cultural, i el caràcter infinit que Ferrant atorgava a les Escultures infinites, màximes representants del moment més àlgid de la seva trajectòria, que malauradament coincidí amb una greu malaltia.

Ens acompanyen en el recorregut pintures, dibuixos, documentació escrita i audiovisual i publicacions que ens remeten a diversos artistes coetanis de l’escultor ―Tàpies, Tharrats, Cuixart, Granyer, Bolumar, Villèlia i Subirachs, entre d’altres―, així com a estudiants de Ferrant amb qui travaria una intensa amistat, com ara Eudald Serra, Jaume Sans i Ramon Marinel·lo, sense oblidar els Imbert, a qui considerava la seva segona família.

Una mostra per descobrir l’univers de relacions d’un dels màxims representants de l’art d’avantguarda a l’estat, en una època de restriccions a la innovació artística i intel·lectual.