ESPE PONS
— Sota la llum del mar
“L’art contemporani se’ns fa necessari quan tenim tendència a l’oblit.”
Vicenç Altaió
Sala La Xemeneia
La present exposició, Sota la llum del mar, és un assaig fotogràfic que documenta els últims temps de la vida de Tomàs Pons Albesa ―germà petit de l’avi de l’artista― a la Barcelona de postguerra. I alhora és un homenatge in memoriam que dignifica en Tomàs i les víctimes que van patir la repressió d’un règim dictatorial.
Espe Pons (Barcelona, 1973) és una fotògrafa amb una llarga trajectòria professional. Es va aficionar a la càmera quan tenia catorze anys, i des d’aleshores no ha deixat de perseguir, sempre amb passió, la captura d’imatges. Des dels anys noranta exposa regularment a galeries i fires d'art nacional i internacional de prestigi i recentment ha realitzat una residència artística a Pequín amb Jordi Jové.
Tomàs Pons Albesa, nascut a Barcelona el 15 d’abril de 1910, era el petit de tres germans. De ben jove es va lliurar a la causa republicana i durant la Guerra Civil va lluitar a Madrid i a Terol. Els primers anys de la dictadura va formar part del clandestí Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i fou secretari general del Socors Roig de Catalunya ―organització d’ajuda a presos i refugiats comunistes i els seus familiars.
L’any 1940 va ser detingut juntament amb una cinquantena de persones i conduït a la Prefectura Superior de Policia de Catalunya a Barcelona on va patir tortures. D’allà va ser traslladat a la presó Model, fet que va marcar l’inici d’una etapa molt dolorosa i força desconeguda fins que el 2018 Espe Pons va decidir investigar-la.
A quarts de quatre de la matinada del 14 de maig de 1941, en Tomàs va escriure dues cartes des de la cel·la número 447 per acomiadar-se de la família, ja que sabia que l’executarien al cap de poques hores. Tenia 31 anys i feia un any i tres mesos que era a la presó. D’aquelles missives tan emotives se’n destil·la un caràcter afectuós, generós i valent; el d’un home que va lluitar fins al final pels seus ideals i per la llibertat.
Gairebé vuitanta anys després, Espe Pons va parar atenció a la documentació d’en Tomàs que guardaven a casa seva, i així és com s’embarcà en una intensa investigació a partir de les escasses dades que tenia a l’abast.
A fi d’anar teixint la història d’en Tomàs, va visitar i fotografiar diversos espais: l’Arxiu Nacional de Catalunya, l’arxiu del Tribunal Militar Tercer, el Registre Civil, l’Arxiu Municipal Contemporani, La Model, el parc del Camp de la Bota, la Prefectura Superior de Policia de Catalunya, el Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca, el Col·legi de Metges de Barcelona i el Fossar de la Pedrera, entre d’altres.
Per tal d’endinsar-se en l’ambient de postguerra, Espe Pons va retratar indrets que encara avui mostren la petjada de les batalles; estampes que transmeten un esfereïdor sentiment de buidor però que, d’una manera abstracta, també ens fan arribar uns sons esgarrifosos. El refugi antiaeri 307, al subsol del barri del Poble-sec; la façana tirotejada de l’església de Sant Felip Neri, i les trinxeres de la localitat de Rodén (Saragossa) en són alguns exemples.
A la vegada, Espe Pons ens apropa a poc a poc a la vida d’en Tomàs; per exemple, la imatge nocturna d’una tímida lluna creixent entre unes branques es va fer al carrer Rec Comtal del barri de la Ribera, on els últims temps va viure amb la seva germana Teresa.
A continuació el reportatge se centra en els darrers mesos de vida de Tomàs Pons, i parteix de dues imatges: una, del mar que tant estimava i l’altra, del cel, símbol de llibertat. Totes dues es van fer de matinada al terreny on abans es trobava el Camp de la Bota (al costat de l’actual Parc del Fòrum).
Allà es van fer nombrosos afusellaments: entre 1932 i 1952 s’hi van executar al voltant de 1.700 presos polítics. Ara, aquell mur resta al fons de la mar, i és per això que el títol de la mostra simbolitza una carícia que il·lumina la penombra enfonsada: Sota la llum del mar.
Vàries fotografies reconstrueixen el final de la trajectòria d’en Tomàs a la vegada que representen un capítol dolorós de la nostra memòria històrica: les portes entreobertes de la comissaria on es va prendre declaració, una notificació signada en unes circumstàncies desconegudes, unes lúgubres escales cap a un soterrani del qual arribaven crits de dolor, la porta de la cel·la i les seves angoixants quatre parets, i llistes interminables de noms i cognoms de persones a qui es va arrabassar la vida.
El recorregut culmina amb estampes del Fossar de la Pedrera (cementiri de Montjuïc), que solia ser el destí de les ànimes després de les execucions. Avui, però, és un paisatge que rememora a Tomàs i tantes altres víctimes. Un record que descansa abraçat per la natura i envoltat del vol lliure dels ocells.