Full de sala


Ens trobem en una antiga fàbrica de suro de principis del segle xx que formava part del conjunt arquitectònic fabril de l’empresa surera Miquel & Vincke. Avui és el museu d’escultura contemporània de la Fundació Vila Casas, situat a la plaça de Can Mario, on també podem trobar la Torre de l’Aigua modernista i el Museu del Suro.

Tres espais completen l’estructura expositiva de la nostra entitat: el Museu Palau Solterra de fotografia contemporània a Torroella de Montgrí (palau del segle xv d’arquitectura civil gòtica) i, a Barcelona, el Museu Can Framis de pintura contemporània (un complex fabril dedicat al tèxtil) i els Espais Volart (magatzem de puntes que regentava la família Volart a finals del segle xix).

 

Sales 1, 2 i 3

 

ANDREA TORRES BALAGUER

— INSIDE THE UNKNOWN

Andrea Torres Balaguer (Barcelona, 1990) és llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i, des de 2012, focalitza la seva activitat creadora en la fotografia.

Ha estat finalista del Premi de Fotografia de la Fundació Vila Casas en dues ocasions: el 2014 amb la fotografia Étienne —adquirida per la mateixa Fundació—, fet que li va donar una àmplia visibilitat, i el 2017 amb l’obra Moon Ritual. Ambdues imatges es troben en aquesta exposició.

La mostra, que porta per títol Inside the Unknown (Dins el desconegut), respon a la intenció de divulgar l’obra dels artistes més joves de la col·lecció de la Fundació Vila Casas, donats a conèixer a través de convocatòries pròpies. L’exposició, comissariada per Glòria Bosch i Mercè Vila, aplega al voltant d’una quarantena d’obres d’entre 2013 i 2019 vertebrades en sis sèries.

Comencem amb la sèrie més antiga, “Hypnagogia”—paraula que defineix aquell estat entre la vigília i el son—, formada per una desena d’imatges en blanc i negre en què l’artista narra històries vinculades al trànsit entre la consciència i la inconsciència, i ho fa cercant arguments i recreant escenaris.

La figura femenina i les mirades crues i directes cap a l’espectador són protagonistes, juntament amb personatges masculins, adults i nens. Torres Balaguer posa èmfasi en la textura: fixem-nos en la rugositat de la carbassa a Étienne o en les sensacions que transmeten elements de la natura —la lleugeresa del bambú que s’eleva, la sequedat d’una terra àrida, la transparència de l’aigua a partir d’un reflex…

 

Els objectes que observem ens transmeten tot un ventall de percepcions: la fragilitat de l’ou trencat, la vaporositat del vestit blanc, la delicadesa d’una camisa feta amb ganxet o la humitat d’un cabell amarat per l’aigua de la pluja. Els escenaris, amb cert aire de composicions surrealistes, se situen en ambients càlids i delicats alhora que misteriosos i intrigants.

La sèrie “Mesmerize” (en anglès, ‘hipnotitzar’) abandona el blanc i negre en favor d’unes composicions cromàtiques en què la figura femenina és l’única protagonista. La mirada directa a l’observador que vèiem en la sèrie anterior desapareix, ja que precisament s’evita el contacte visual, en una posada en escena molt més simplificada que sembla que aspiri a un minimalisme explícit.

Els subjectes transmeten textures subtils i fins i tot sensuals, com el clatell i l’esquena nua, mig tapada per un delicat vestit de gasa amb caiguda. O aromes, com el buquet de flors que tapa el rostre d’una possible núvia, que sembla vençuda i vesteix de negre. També simbolismes al voltant de l’origen de la vida, com ara el d’un ou perfecte o el petit peix taronja. Fins i tot s’evoquen sons: els de la mar en el cargol que abraça l’orella d’una nena o en l’escuma que s’acumula als peus de les roques, sota la mirada d’una dona vestida de vermell.

“Moon / Moon ritual”, per la seva banda, és una sèrie que gira al voltant del cicle lunar i del simbolisme intrínsec de la lluna entorn de la feminitat. Havent observat “Mesmerize”, podem apreciar l’evolució cap a un llenguatge estètic encara més madur. Parem atenció a com l’artista aplica la llum i a com ha depurat i concretat l’estructura fins al punt que es respira una atmosfera pròpia del barroc holandès o de l’hispànic.

Les tres sèries següents —“The Unknown”, “Hivernacle” i “Eclipses”— enriqueixen el llenguatge artístic amb intervencions plàstiques com ara pinzellades i collages, executades sobre la superfície de les fotografies per convertir-les en peces úniques. En l’aspecte argumental, una figura principal ocupa el centre de la composició: una dona amb el rostre intervingut —la mateixa Andrea Torres, que fa de fotògrafa i de model alhora— planteja la qüestió de la identitat femenina utilitzant el seu propi cos i la seva experiència artística.

“The Unknown” és la sèrie amb què l’artista comença a aplicar pinzellades gruixudes i de color o pa d’or tradicional a les fotografies per amagar la identitat de la model.

“Hivernacle” és el resultat de dues influències: l’escultor i fotògraf alemany Karl Blossfeldt, que el 1928 publicà una obra que ressaltava els valors escultòrics de certes plantes, i la seva fotògrafa de capçalera, Annie Leibovitz, que treballava amb la mateixa càmera analògica que Torres Balaguer ha adquirit expressament per a aquesta sèrie, de nou en blanc i negre. Aquí, el cossos femenins representen els trets volumètrics de determinades plantes.

La mostra conclou amb “Eclipses”, la incorporació més recent de l’artista per reflexionar entorn del debat universal de la identitat tot camuflant els rostres. Ja no són pinzellades ni pa d’or, sinó collages creats amb tal nivell de perfecció que es confonen amb incorporacions digitals. Ens trobem davant d’un cicle en gestació, encara per definir i que no sabem on conduirà.