Text de sala


SALES 1 i 2

LÍDIA MASLLORENS

— Prova d’artista

L’atzar és el meu gran aliat. Tinc els pinzells, el paper, la pintura i l’atzar.

Lídia Masllorens

 

Lídia Masllorens (Caldes de Malavella, 1967) s’esplaia artísticament amb poques eines i ben senzilles: tones de paper reciclat (elaborat expressament per a ella), pintura acrílica negra per a parets, un bon grapat d’escombres, baietes i draps, metres de làmines de plàstic fines, i una bona dosi d’atzar.

 

Escoltar-la explicant el seu procés de treball és apassionant, perquè transmet pura dedicació. Ens l’imaginem creant entre les enormes parets del seu estudi de Cassà de la Selva (Girona): gesticulant les primeres pinzellades sobre els plàstics grapats a la paret, eixugant l’aigua de cada peça de paper abans d’estampar-la, mullant de negre les baietes i els pinzells gruixuts, dansant descalça per sobre de la composició inacabada que roman tombada, totalment entregada a les seves mans... I veiem com perfila ulls, omple cabells i sintetitza formes amb moviments amplis. Lídia Masllorens sempre busca el minimalisme en les formes; aquesta és la seva fita personal.

 

Han estat gairebé trenta anys de dedicació a la recerca d’oportunitats que li permetessin fer el salt cap a la professionalització. Més de vint anys com a docent d’arts plàstiques per a estudiants d’ESO i batxillerat. Estudis de belles arts, fotografia, gravat i escultura. Exposicions a Girona i Barcelona. Passió i devoció. Tot això, fins fa uns anys; ara, l’escenari que l’acompanya és diferent.

 

L’any 2013 Lídia Masllorens va ser guardonada amb el Premi de Pintura de la Fundació Vila Casas, i aquest guardó li ha permès arribar allà on més sincerament desitjava. Una oportunitat somniada cent i mil vegades. Des de 2016, les seves obres s’han exposat a galeries i fires internacionals de prestigi, d’indrets com ara París, Londres, Los Angeles, Dinamarca, Bèlgica i el Japó.

 

Lídia Masllorens ens ofereix primers plans de rostres en gran format sobre paper. Explica que, de jove, solia anar sovint per Barcelona amb la càmera penjada al coll fent fotos. I un dia es va adonar que repetia un mateix tema: les cares de la gent del carrer. Amb el temps va decidir traspassar aquest concepte a la pintura.

 

La temàtica, però, ha experimentat variacions. Al començament, Lídia Masllorens tractava d’aconseguir un retrat fidel als trets físics. Més tard es va sentir atreta per la dimensió dramàtica, teatral, de les emocions, i d’aquest interès en van resultar uns retrats universals, perquè tots som emocionals, tots gesticulem en funció dels nostres sentiments. Poc després, l’artista va optar pel gran format, moguda per la necessitat de retratar amb una pinzellada descontrolada, deixant de banda la dimensió més mental i detallista.

La seva primera obra de grans dimensions va ser un retrat de Miquel Barceló, amb el títol Miquel, que responia a la seva admiració per aquest pintor. Però l’obra que va inaugurar la seva tècnica personal seria Maria, el retrat en monotip de la filla d’uns amics. Aquest tipus d’estampació produeix obres úniques i originals, ja que no permet la impressió de múltiples exemplars. En el cas de Lídia Masllorens, treballa i estampa els papers sobre superfícies de plàstic, de manera que allò que fa les funcions de planxa queda inhabilitat després del primer ús. Un mètode que permet a l’artista ser fidel a la seva manera de pintar: gestual, lliure i en gran format.

El títol d’aquesta mostra vol transmetre els valors característics de les proves d’artista: la valentia i l’experimentació que requereixen, i a les quals conviden per haver estat fetes sense por, ja que no són obres definitives. La seva creació parteix d’una brillant i acollidora sensació de llibertat, ja que això és el que sent Lídia Masllorens en l’etapa vital i professional en què es troba.

L’exposició s’estructura en tres parts: dues seccions apleguen obres sobre paper en gran format i dedicades als rostres, mentre que la tercera recull diverses fotografies.

Les primeres es divideixen en dos conceptes: les obres de Retrat cerquen la fidelitat al model i porten com a títol el nom de pila de la persona retratada; a No retrat, en canvi, hi trobem les obres que transmeten espontaneïtat gestual i emocional. En aquest cas, no porten títol. Les fotografies fetes per l’artista i les imatges que troba a les publicacions i a les xarxes socials són les fonts d’inspiració d’aquests rostres.

Finalment, Zoom mostra una sèrie de fotografies que sorgeixen dels microcosmos abstractes que Lídia Masllorens descobreix en els detalls de les seves obres. En alguns casos, aquests detalls li recorden formes familiars, com ara els llavis de la sèrie que exposem. Es tracta de creacions inèdites, fruit de l’actual moment experimental que està vivint Lídia Masllorens, ara que té el seu somni a tocar.