Text de sala


SALA 3

COL·LECCIÓ ARS CITERIOR DE LA COMUNITAT VALENCIANA

— Una manera de veure

Una col·lecció particular obeeix al gust del col·leccionista i implica una manera de veure, i no l’atzar i el caprici.

Fernando Zóbel

La col·lecció Ars Citerior de la Comunitat Valenciana troba els seus orígens en la figura del pintor i gravador Abel Martín (1931-1993), considerat un mestre en el camp de les arts gràfiques i que, juntament amb l’artista Eusebio Sempere (1923-1985), va introduir a Espanya la serigrafia.

Com a pioner d’aquesta tècnica i amb l’excel·lència que caracteritzava els seus treballs, va fer reproduccions d’artistes tan reconeguts com Mondrian, Vasarely, Arp, Zóbel, Antonio Saura i Manolo Millares, entre molts d’altres. Sense l’aportació d’Abel Martín, l’obra gràfica no hauria adquirit el reconeixement artístic a Espanya del qual gaudeix ara i molts artistes no haurien pogut apropar el seu art al gran públic.

En l’actualitat, Ars Citerior (que en llatí vol dir ‘més a prop de l’art’) és una col·lecció familiar que parteix dels treballs d’estampació que va fer Abel Martín per a artistes com ara Sempere, Chillida, Rueda, Saura, Millares i Zóbel, entre d’altres. Aquest contacte directe amb ells li va permetre començar la seva pròpia col·lecció. Després de la seva dramàtica mort el 1993, els seus hereus es van fer càrrec del patrimoni artístic fins que el 1999 van agrupar gran part de les obres amb la intenció de fer créixer la col·lecció. Avui, Ars Citerior és una àmplia col·lecció d’art en què la figura del nebot d’Abel Martín, Javier B. Martín, com a director i conservador és clau.

La col·lecció està formada principalment per pintures de mida mitjana o petita d’artistes espanyols o que han desenvolupat la seva obra a Espanya des de mitjans del segle xx fins als nostres dies. L’abstracció geomètrica o constructivista caracteritza gran part de les obres. Alguns dels artistes amb més presència són: Albano Hernández, Dis Berlin, Monika Buch, Francisco Farreras, Robert Ferrer i Martorell, Joan Hernández Pijuan, Rafa Macarrón, Gerardo Rueda, Eusebio Sempere, Salvador Victoria o José María Yturralde.

 

Respecte a la present mostra, Una manera de veure és una exposició que sorgeix d’un anàlisi al voltant de les connexions entre les obres de la mateixa col·lecció. El resultat ha estat l’agrupació en cinc seccions que ofereixen una visió de la pintura a Espanya durant els darrers 70 anys, des de 1950 i fins als nostres dies. S’exposen 94 obres de 54 artistes diferents nascuts entre 1910 i els anys vuitanta. Cercadors de la bellesaTot al final és líniaDe Tombuctú a FolquerGest i matèria Art últim són els títols de cada apartat.

 

  1. Cercadors de la bellesa. Secció dedicada a l’abstracció lírica i als pintors que van pertànyer al grup de Cuenca (Gerardo Rueda, Gustavo Torner, Eusebio Sempere i Fernando Zóbel). Les obres exposades representen un pensament reflexiu per part dels seus creadors, que han arribat a l’equilibri i la contenció de la composició.
  2. Tot al final és línia. Secció dedicada a l’obra geomètrica i al constructivisme, amb obres principalment dels anys cinquanta, seixanta i setanta. En l’àmbit espanyol, l’art geomètric apareix als anys cinquanta a París, entre alguns artistes que havien emigrat a la capital francesa a la recerca de nous aires artístics i culturals. Posteriorment arriba a Espanya i és durant els anys seixanta i setanta que es viu una gran eclosió de les tendències geomètrica i constructiva, durant la qual la línia i el pla es van convertir en elements fonamentals.
  3. De Tombouctou a Folquer. Secció dedicada sobretot al paisatge contemporani de Dis Berlin i Hernández Pijuan, dos artistes generacionalment distants però amb obra conscienciosa i pausada. Aquí es contraposen dues maneres diferents de veure i interpretar el paisatge.
  4. Gest i matèria. Secció dedicada a la gestualitat dels membres del grup El Paso, format principalment per Manolo Millares, Manuel Rivera, Luis Feitó i Rafael Canogar. Hi trobem una divisió entre els artistes gestuals i els matèrics.
  5. Art últim. Secció amb pintors que es troben actualment en plena producció, la majoria nascuts als anys vuitanta, que comparteixen les vivències de l’època actual i proclamen una nova manera de fer, cadascun amb el seu propi llenguatge.