Ens trobem en un edifici d’arquitectura civil gòtica del segle xv, antiga residència dels comtes de Torroella de Montgrí i rehabilitat l’any 2000 per convertir-se en un espai artístic de la Fundació Vila Casas.
Tres espais completen l’estructura expositiva de la nostra entitat: el Museu Can Mario d’escultura contemporània a Palafrugell (una fàbrica de suro rehabilitada) i, a Barcelona, el Museu Can Framis de pintura contemporània (un complex fabril dedicat al tèxtil) i els Espais Volart (magatzem de puntes que regentava la família Volart a finals del segle xix).
Sales LA GALERIA, POU I CAVALLERISSES i LA XEMENEIA
— Miradas paralelas
L’Asociación Cultural del Mediterráneo Occidental (MED-OCC) ha fet possible aquesta exposició, en què sis fotògrafes espanyoles i sis d’iranianes entren en contacte a través de les seves creacions. L’entitat, dirigida per Zara Fernández de Moya, comissària d’aquesta mostra, fa més de vint anys que treballa per apropar les cultures del Mediterrani en el camp de les arts visuals i de l’arquitectura, principalment. Després d’haver viatjat a diverses destinacions com ara Teheran, Sevilla, Madrid i Nova York, entre d’altres, Miradas paralelas arriba a Torroella de Montgrí (Girona) de la mà de la Fundació Vila Casas, que ha obert les portes del Palau Solterra per acollir una mostra local i universal alhora.
Les fotografies que presentem parlen més enllà de la imatge contextualitzada en un lloc i un temps concrets. Qüestionen l’essència dels éssers humans més enllà de fronteres, cultures i costums. Se centra en el que ens uneix, les afinitats, deixant de banda el que ens separa. Podem trobar punts en comú entre les dones i els homes de l’Iran i d’Espanya o d’arreu? Gaudim del diàleg que s’ha establert entre cadascuna de les sis artistes espanyoles amb les sis iranianes i serem nosaltres mateixos qui respondrem a la pregunta.
Aquestes són les sis mirades paral·leles que us apropem. La nostra mirada és la clau per establir les connexions transfrontereres.
La llum com a protagonista
Shadi Ghadirian (Teheran, 1974) i Soledad Córdoba (Avilés, 1977).
Shadi Ghadirian reivindica el paper de la dona en el món musulmà i reflexiona sobre el sentit de la societat actual. Soledad Córdoba crea escenaris poètics que plantegen l’existència humana; ens parla dels sentiments.
Lírica en blanc i negre dels casaments
Hengameh Golestan (Teheran, 1952) i Cristina García Rodero (Puertollano, 1949).
Hengameh Golestan documenta escenes sobre el moviment de les dones en la Revolució de l’Iran de 1979, així com de la vida domèstica. Cristina García Rodero immortalitza tradicions i celebracions.
Escenes folrades de papers, flors i teles
Rana Javadi (Iran, 1952) i Amparo Garrido (València, 1962).
Rana Javadi crea homenatges al passat i Amparo Garrido parla de la bellesa i de la poesia d’allò més quotidià. Ambdues, folrant els seus escenaris.
Espais d’irrealitat i de combat
Gohar Dashti (Ahwaz, 1980) i Isabel Muñoz (Barcelona, 1951).
Gohar Dashti realitza crítica social i parla de la història del seu país, mentre que Isabel Muñoz explica històries deixant-se emportar pels sentiments.
Poesia amb la llum i el color
Ghazaleh Hedayat (Teheran, 1979) i Mayte Vieta (Blanes, 1971).
Ghazaleh Hedayat utilitza el silenci com a protagonista del seu pensament creatiu i Mayte Vieta interpreta espais onírics i màgics a partir de la natura.
Fragilitat i solitud
Newsha Tavakolian (Teheran, 1981) i María Zarazúa (Madrid, 1974).
Newsha Tavakolian complementa el fotoperiodisme amb la creació artística i María Zarazúa eleva instants i detalls de la vida.