Ens trobem en una antiga fàbrica de suro de principis del segle xx que formava part del conjunt arquitectònic fabril de l’empresa surera Miquel & Vincke. Avui és el museu d’escultura contemporània de la Fundació Vila Casas, situat a la plaça de Can Mario, on també podem trobar la Torre de l’Aigua modernista i el Museu del Suro.
Tres espais completen l’estructura expositiva de la nostra entitat: el Museu Palau Solterra de fotografia contemporània a Torroella de Montgrí (palau del segle xv d’arquitectura civil gòtica) i, a Barcelona, el Museu Can Framis de pintura contemporània (un complex fabril dedicat al tèxtil) i els Espais Volart (magatzem de puntes que regentava la família Volart a finals del segle xix).
Sales 1, 2 i 3
La identitat perduda.
El rostre, Colección olorVISUAL
«La primera condició per olorar és saber mirar.»
Albert Ràfols-Casamada (1923-2009)
Quaranta anys és el temps que fa que Ernesto Ventós (Barcelona, 1945) col·lecciona obres d’art contemporani a la Colección olorVISUAL.
En aquesta exposició, La identitat perduda. El rostre, Colección olorVISUAL, s’hi apleguen gairebé cinquanta obres d’art contemporani d’artistes de diverses generacions i procedències que formen part de la seva col·lecció. Són creacions especials per a ell, perquè totes «fan olor», li desperten una fragància particular.
Des de ben jove que el perfumista i empresari Ernesto Ventós és conscient de la importància i el potencial del sentit de l’olfacte, el que més aprofundeix en sentiments i records, perquè és l’únic que desperta una zona emocional del subconscient. Partint d’aquest punt i de la seva capacitat per elaborar fragàncies quan una obra li suggereix una aroma, la reprodueix. Veurem flascons al costat de cada obra: és una invitació a ampliar la nostra manera de sentir l’art. Si els obrim s’activarà el nostre sentit olfactiu.
El fil conductor de l’exposició és qüestionar la identitat dels individus en una societat postmoderna sobre la qual el sociòleg Zygmunt Bauman (1925-2017) s’esplaiava amb la seva teoria de la modernitat líquida. Amb aquest terme definia el moment actual de la història, en què les realitats sòlides de les generacions anteriors —com ara la feina i el matrimoni per a tota la vida— s’han esvaït i han donat pas a un món més precari i provisional. La seva teoria fa menció de la por d’una identitat aferrada a un mateix, conseqüència de la velocitat dels nostres temps, conscients que les relacions amb la gent i les pertinences materials no duraran gaire. Aquest context afecta la nostra identitat, com ens avaluem i quina imatge tenim de nosaltres mateixos. La flexibilitat que se’ns exigeix per adaptar-nos als canvis crea aquesta situació líquida a la qual fa menció Bauman. En paraules seves, «com un líquid en un got, en què la més lleugera empenta en una part canvia la forma de l’aigua, arreu».
La reflexió que proposem entorn d’aquest plantejament és a partir d’obres d’art (pintura, fotografia, instal·lacions i vídeo) que eleven els rostres dels individus com a subjecte principal, com l’element més representatiu de la nostra identitat —perduda, o potser en alguns casos encara no.
Del rostre n’és ben coneguda la dita que diu que «és el mirall de l’ànima», però alguns estudis contradiuen aquesta màxima, la capgiren afirmant que és la cara que es reflecteix en l’ànima. Per tant, si modifiquem la nostra fisonomia podríem arribar a perdre la identitat original. Segons el fotògraf Pierre Gonnord (1963), «El rostre no és el mirall de l’ànima, sinó el mapa de la nostra vida».
Amb aquests pensaments sobre la societat postmoderna, la nostra identitat i els rostres, us convidem a gaudir d’obres d’artistes contemporanis que de manera directa o transversal fan menció d’aquesta qüestió. Al mateix temps que a explorar-vos despertant la memòria olfactiva, tantes voltes adormida. Si l’alliberem ens portarà a espais recòndits i oblidats.
Recordes qui ets? Repensar-te olorant és possible.