JORDI FULLA
— Llindar i celístia
Som massa poca cosa per a comprendre l’univers des de l’exterior.
Jordi Fulla.
Llindar i celístia o aquell espai on les cabanes de pedra seca abandonen la seva matèria terrenal per fondre’s en el misticisme d’allò desconegut.
De la mà i el pensament de Jordi Fulla (Igualada, 1967), les cabanes de pedra seca adquireixen una altra dimensió. Amb la seva pràctica artística, aquestes construccions ancestrals, que esquitxen gran part de la geografia catalana i de la Mediterrània, prenen forma més enllà de la seva funció pràctica. Per a la majoria de les persones són ruïnes inútils que han perdut la identitat. Són orfes del paisatge que en un passat ja llunyà van gaudir d’una vida millor, tot i que de tant en tant alguna mirada espiritual les rescata de l’anonimat.
La de Fulla n’és una. Les observa amb deteniment, cercant respostes. Probablement s’hi apropa amb admiració per acariciar les pedres seques que les sustenten, mentre una varietat de pensaments lírics fugen de la seva ment sobrevolant les cabanes. Un s’imagina que en aquell instant d’èxtasi és quan neix la necessitat creativa que dirigeix l’artista a erigir-les plàsticament com a temple per al refugi. “M’agrada aquest punt en què no queda clar si la pintura és el paisatge o el paisatge és la pintura. I aquest fer la pintura com si de construir la cabana es tractés m’aporta un coneixement extraordinari”, manifesta.
Quan Jordi Fulla era encara estudiant, l’atzar el va apropar al paisatge a través d’un encàrrec: identificar noms populars de l’entorn natural i arquitectures rurals catalanes. Allò tan imprevisible i original va anar teixint sensacions i pensaments que després van acabar sedimentant en la memòria de l’artista, fins que posteriorment va decidir rescatar aquelles vivències per crear un projecte artístic i personal: un viatge místic que pren la forma d’obres d’art, o a l’inrevés, creacions plàstiques que es converteixen en una experiència sublim.
Llindar i celístia, la mostra que presentem, aplega un gran nombre d’obres que l’artista ha creat al llarg de diversos anys sobre el tema de les cabanes de pedra seca. Fins ara, s’han pogut veure cinc exposicions seves a l’entorn d’aquest tema en diversos punts de Catalunya i Andorra —de la mà de la Fundació Vila Casas—, i per primera vegada conflueixen totes cinc en aquesta exposició, en què les cabanes són la metàfora del trànsit entre allò terrenal i allò imperceptible, i la pintura la gran aliada de l’artista a la recerca de la memòria dels orígens i la natura.
Fulla ens parla des d’un llindar gairebé imperceptible. Un espai misteriós, difícil de definir, que alguns pensadors anomenen “no-res”. Un punt sense coordenades on l’experiència mística adquireix una dimensió plaent. Potser per a Fulla, més a prop de les estrelles que d’allò terrenal, i per això potser acosta el llindar a la celístia (claror dels estels).
De la nostra mirada en dependrà com percebrem les formes (incloent-hi el buit) que hi veiem representades. Miró —un artista molt admirat per Fulla— deia: “El punt cabdal, per a mi, és la forma.” El vessant transmissor entre la matèria, el llindar i nosaltres. L’artista transforma el buit en forma i viceversa, convidant-nos a participar en la seva experiència extrasensorial.
“És la meva feina habitar aquest no-res, aquest espai finíssim entre allò tangible (en aparença) i allò inintel·ligible, que no és res més que la metàfora de l’acte de pintar.” Jordi Fulla