El currículum de Sánchez-Montañés crida l’atenció pel seguit de premis i exposicions que conté. Però no sols per això. Si bé com a artista és de formació autodidacta, té estudis superiors d’Enginyeria Aeronàutica per la Universidad Politécnica de Madrid, la ciutat on va néixer el 1973 i on als divuit anys, durant una passejada pel Rastro, va descobrir el seu jo més artístic. D’ençà d’aleshores l’acompanya la complicitat de la seva primera càmera, una Zenit que va recuperar aquell dia al mateix mercat.
No com el caos ens posa a l’abast el gaudi d’observar un equilibri compositiu que proporciona pau. Línies horitzontals que dialoguen amb línies verticals i convergeixen amb unes altres, perpendiculars; totes seleccionades amb gran cura per l’objectiu. I línies que es combinen en un atzar compositiu aparent. Imatges ambientades en atmosferes cromàtiques ideals, si l’una exquisida, l’altra encara més. El resultat no és fruit de la intervenció de cap programa d’edició sinó de la capacitat innata d’un ull que està a l’aguait.
Els temes que ens planteja Sánchez-Montañés tenen a veure amb l’ésser humà, la natura, la dependència i la lluita entre aquests dos elements, i el transcurs del temps. Algunes imatges són tremendament estètiques, com si tot encaixés en un puzle d’harmonia agradable; unes altres recorren al vessant absurd de la intervenció de l’home i, en contraposició, també al seu encert arquitectònic. Algunes evoquen silenci; unes altres, solitud. Sigui com sigui, el més probable és que no ens deixin indiferents.
Els convidem a analitzar-les totes, amb el temps i la pausa que es mereixen. A entendre l’artista a través de la seva mirada. A dialogar sobre el que ens proposa, a pensar com l’home envaeix la natura i com aquesta es resisteix, com lluita per l’espai natural que en algun moment li van arrabassar. A riure’ns de nosaltres mateixos davant d’unes estampes que freguen l’absurd, com ara Dutxa, en què a la riba d’una platja de Marina d’Or una dutxa de platja és absorbida per l’estructura d’un elefant gegant. O a contemplar com resisteixen un parell de murs de color rosa en un desert de dunes inhòspit, a Namíbia; o aquella pista de tennis a la falda d’una muntanya amb les xarxes arraconades que ens recorden que hi va haver un temps millor; si bé caldria pensar: millor per a qui?
La nostra anàlisi dependrà de la posició des d’on mirem les fotografies: des de l’estètica, des del sentit de practicitat, des de l’emoció que ens provoquen, des de la crítica o autocrítica o des dels nostres valors i les nostres preocupacions.