Viatge a l’essència de la pintura és una exposició que mostra l’evolució d’aquest artista barceloní des dels anys noranta fins avui. Els quadres grandiosos de Pombo deixen entreveure dues passions: una, estretament lligada a l’art de pintar; l’altra, al de viure. L’artista parla de la necessitat d’expressar les seves emocions a través de la pintura en un periple constant d’investigació i superació. Descobriments que sorgeixen gràcies als diàlegs habituals en el seu interior i en el context d’escenaris en què s’estableix durant un període de temps breu o llarg.
Jorge R. Pombo (Barcelona, 1973) ha acumulat una àmplia experiència viatjant. Les seves estades a Suècia i Groenlàndia van marcar una etapa pictòrica de paisatges nevats i freds en què els matisos de blanc i els de gris evidencien el seu domini de la pintura a l’oli i ens evoquen les atmosferes del pintor alemany Caspar David Friedrich (1774-1840), per qui Pombo sent una profunda admiració.
Els seus primers passos a finals dels anys noranta, quan va pintar imatges realistes i superposades de paisatges i, més endavant, de ciutats —en part per la influència de l’artista alemany Gerhard Richter (1932)—, mostren una riquesa compositiva que no passa desapercebuda. Les vivències contínues fora del seu entorn habitual van nodrir les ànsies creatives de Pombo, que s’imposava nous reptes a cada moment.
Dissenyador i grafista de formació, va topar gairebé per casualitat amb la pintura, que, a causa de la seva dimensió material, va esdevenir per a ell una necessitat física i mental, la clau del seu enamorament i la seva dependència artístics.
Una estada prolongada a París i una altra a Nova York, on va viure durant gairebé cinc anys, a banda d’unes quantes visites a diverses ciutats d’Itàlia, Turquia, Mèxic, els Estats Units, Qatar, etc. van contribuir a fer que l’artista es llancés a nous reptes pictòrics amb un esperit de superació constant i un alt nivell d’autoexigència. «Salto del ple convenciment en el que faig a la inseguretat més insuportable», confessaria.
L’evolució del seu art, d’un estil figuratiu a un altre de més abstracte, es conseqüència d’un viatge personal i creatiu constant i meditat, si bé totes dues maneres convergeixen amb normalitat en les seves obres. El respecte profund que Pombo sent per la història de l’art, i, en concret, de la pintura, i la seva admiració per alguns dels grans mestres, com ara Velázquez, Caravaggio, Tintoretto, Ticià i Delacroix, fan palès que la seva relació amb la pintura i la seva expressió creativa no són atzaroses sinó fruit d’una profunda meditació i experimentació.
Les obres de Pombo són el resultat d’experiències viscudes, pensaments i pràctiques; ell en diu una mena de zapping de nombrosos factors que influencien el procés pictòric. Així, des que el 1998, als vint-i-quatre anys, va mostrar la seva primera obra al públic a Barcelona, han anat sorgint diverses sèries: mapes de ciutats superposades, variacions d’obres de grans mestres clàssics, paisatges verds i nevats. Aquests són alguns dels capítols pictòrics que ha anat duent a terme amb una dedicació i una fidelitat absolutes. El fil conductor que els uneix no el trobem en el concepte, sinó en allò que Pombo reivindica d’una manera més insistent: el seu interès a aprofundir en la pràctica de la pintura.
En aquesta mostra veurem obres de gran format que representen les sèries més destacades. Això ens permetrà observar el domini de la tècnica en quadres realistes i la seva fascinació pel concepte de taca, entenent que les taques poden emocionar en el mateix grau, o més, que allò que reconeixem. També assistirem a la capacitat que Pombo té de destruir el que ha pintat com a camí per trobar-se a si mateix enfront del procés pictòric.