Aquesta exposició és fruit d’una col·laboració entre dues col·leccions d’art contemporani. D’una banda, DKV Artèria, una col·lecció d’art que s’inicià fa més d’una dècada amb la intenció d’humanitzar els espais de l’Hospital de Dènia i que ara compta amb més de 600 peces d’uns 250 artistes espanyols joves o emergents; i de l’altra la col·lecció de la Fundació Vila Casas, una entitat que vetlla per la promoció de l’art contemporani català a través d’un desplegament de quatre espais artístics entre Barcelona i Girona, amb un ampli fons d’obres i una intensa programació d’exposicions i activitats artístiques, a més de la recerca sociosanitària.
Somniant una possibilitat proposa una reflexió entorn del món contemporani i posa l’accent en els fets succeïts en els darrers anys —crisi econòmica, política i cultural— i que han esdevingut un canvi de paradigma; la crisi financera, la globalització i el seu aparent desmantellament, els moviments migratoris, el terrorisme internacional, la revolució tecnològica i la intel·ligència artificial semblen haver alterat els fonaments sobre el quals se sustenta Europa. En aquest context, l’artista, visionari i conscient del seu rol emancipador, s’impregna d’aquesta essència i projecta una mirada pròpia capaç d’establir una resistència: un lloc segur des d’on poder-se enfrontar al món.
Els artistes, gràcies a la seva sensibilitat i esperit innovador, fan de mirall d’aquestes preocupacions i aconsegueixen crear obres d’art que ens provoquen un pensament sobre nosaltres com a individus o sobre el conjunt de la societat. I ho fan amb la capacitat de situar-se en uns llimbs, allà on el temps roman suspès, i alhora des d’un habitacle íntim i personal, actualment en extinció, perquè vivim en un món cada cop més exposat i al servei d’allò exterior i de la imatge. És per aquest motiu que la mostra distribueix el diàleg a partir de dos pilars conceptuals: El temps en suspensió i La resistència íntima.
El temps en suspensió
El primer capítol de la mostra l’obren Mireya Masó (Barcelona, 1963), que parla del concepte de temps amb un díptic fotogràfic creat arran del seu viatge a l’Antàrtida, i Álvaro Sánchez Montañés (Madrid, 1973), amb un escenari islandès fotografiat que, juntament amb una aparent atemporalitat, remet a la presència humana, tot i l’atmosfera congelada d’un paisatge hivernal i solitari. Complementen aquestes propostes de paisatges silenciosos i temps congelat les obres de l’artista Anna Malagrida (Barcelona, 1970), amb una estampa del barri barcelonès del Poblenou en plena transformació; Jordi Bernadó (Lleida, 1966), amb una fotografia d’un paisatge a Estocolm que exalta la intervenció humana a la natura des del punt de vista més esplèndid, i Jordi Fulla (Barcelona, 1967), que amb una tela pintada vincula la filosofia oriental amb la necessitat de perdó universal per la devastació d’Hiroshima.
Seguint el mateix criteri però amb llenguatges més abstractes ens trobem la proposta de Lluís Lleó (Barcelona, 1959), que amb les seves obres fa al·lusió al pas del temps en combinació amb la seva admiració per les pintures romàniques i la utilització de tècniques tradicionals, i Susana Solano (Barcelona, 1946), que amb una instal·lació que emula un contenidor del temps indica la seva intenció d’atrapar-lo. Els artistes Bleda i Rosa (Maria Bleda, 1969, i Josep Maria Rosa, 1970), amb la fotografia Complejo funerario Saqqara (2010), congelen el pas del temps, on l’arquitectura del passat és l’element clau, mentre que Joan Ponç (1927-1984) immortalitza a Metafísica geomètrica una forma cònica que, en diàleg amb l’anterior obra esmentada, podria simbolitzar una piràmide contemporània i estilitzada sobre el pas del temps. Patricia Dauder (Barcelona, 1973) transmet aquest concepte atemporal jugant amb el material mateix en les obres Impresión i S/t, en què les fustes cremades són les protagonistes. Toni Catany (Llucmajor, 1942 – Barcelona, 2013) intervé amb natura viva i morta en fotografies en què sembla que el pas del temps estigui veritablement en suspensió. Stella Rahola (Barcelona, 1980), amb l’obra Innerspace, feta en porcellana, sembla que traslladi l’existència a aquells llimbs on tot queda congelat. Jo Milne (Edimburg, 1966), amb Configuració cosmològica B, transmet l’aparent caos del cosmos, on les matemàtiques, la ciència i la tecnologia coexisteixen suspesos. En contraposició, a Pintura 826 Joaquim Chancho (Tarragona, 1943) cerca, com si ho fes submergit en un parèntesi, l’ordre de la natura. Vicenç Viaplana (Granollers, 1955) fa visible allò que no poden veure els nostres ulls, com a Indicis, en què materialitza aquell núvol d’existència transparent intrínsec al temps. Mar Guerrero (Palma, 1991), amb dues peces, una de les quals és audiovisual (Donde nada lleva a nada N3 i N4), convida a imaginar viatges possibles o impossibles, somiats, en la majoria dels casos, a través de la suspensió d’elements senzills, en aquest cas un paper sobre aigua. Tres propostes escultòriques —Tejido XXVI d’Anna Talens (València, 1978), la sèrie Naturaleza revelada. Chaparral. El mundo entero es medicina de Pamen Pereira (Ferrol, 1963) i Le grand Jon de Xavier Escribà (París, 1969)— incorporen tres dimensions i altres materials (llautó, vidre, arbust, tela i acrílic) per fer una aposta més plàstica per l’expressió de temes conceptuals, com en aquest cas podria ser el temps.
La resistència íntima
Amb un llenguatge abstracte i conceptual, s’han escollit diversos artistes per pensar sobre aquesta resistència íntima a través de les seves creacions. Gonzalo Elvira (Patagònia, 1971), amb símbols repetitius, al·ludeix a l’amnèsia col·lectiva de la societat, mentre que Xavier Grau (Barcelona, 1951) ofereix un cúmul d’emocions íntimes. Pep Agut (Terrassa, 1961), amb línies arquitectòniques i estètica metal·litzada, recorda l’evolució de la construcció en les diverses civilitzacions, i d’altres com Manuel Eiris (Santiago de Compostel·la, 1970) i Miquel Mont (Barcelona, 1963), en un codi conceptual i minimalista, aborden allò que podrien ser espais interiors íntims. Tres dones, Eulàlia Valldosera (Barcelona, 1963), Isabel Rocamora (Barcelona, 1968) i Soledad Córdoba (Avilés, 1977), expressen artísticament la reivindicació de la figura femenina universal i la seva intimitat. June Crespo (Pamplona, 1982), Christian García Bello (Coruña, 1986) i Gabriel (Badalona, 1954) materialitzen en tres dimensions les emocions íntimes de la persona en un món cada cop més trasbalsat i convuls.