Full de sala


Manuel Duque (1919-1998) neix a la localitat andalusa de Nerva l’any 1919, en el si d’una família d’origen humil dedicada a la mineria i en un context internacional de recuperació després de la Primera Guerra Mundial. Poc després del seu naixement, la seva família emigra a França, a la regió minera de Saint-Étienne, i posteriorment torna a Espanya per instal·lar-se definitivament a la ciutat de Sabadell.

En aquesta exposició podem veure, a través d’una setantena d’obres, el procés creatiu que Duque desenvolupa a partir de la seva arribada a París l’any 1954 amb la intenció de cercar la veritat artística. Per a la seva sorpresa, es troba amb un escenari que considera confús, ja que està convençut que després del dadaisme, i concretament de la figura de Duchamp (1887-1968), no hi ha res més de veritablement nou o trencador. Decebut, es proposa viure el seu propi periple de recerca amb la intenció de, tal com ell mateix expressava, «rehabilitar la pintura» o «en altres paraules, capgirar un altre cop el rellotge de sorra i substituir la doctrina realista per la idealista».

A partir del 1954, amb 35 anys, s’instal·la a París gràcies als estalvis de les classes de francès que imparteix i a la mediació del seu amic artista sabadellenc Joan Vilacasas (1920-2007), ja resident a la capital francesa. Tot i que combinava la responsabilitat d’una feina amb la creació artística, el seu recorregut creatiu començà així, i amb un escrupolós exercici d’introspecció: decideix començar de zero, destruir-se (tal com ho explicava) per eliminar qualsevol contingut intel·lectual i dedicar-se a sentir les emocions del seu ésser més profund. Havia de renéixer i ho faria de bracet amb la natura, reintegrant-s’hi per formar una sola unitat.

Aquesta primera etapa (1954-1958) és la dels clarobscurs, el seu punt de partida, amb pinzellades gestuals en blancs i negres barrejats (tinta xinesa i gouache sobre paper o cartó) i rebutjant la matèria. Tot i el seu esforç per eliminar qualsevol influència externa, es deixa seduir per l’abstracció lírica d’artistes que descobreix a les galeries més joves del París de l’època (Dubuffet, Mathieu i Hartung, entre d’altres).

L’any 1958 Duque coneix el crític d’art Julien Alvard (1916-1972), que queda impressionat per les seves obres, un fet que culmina amb la invitació a formar part d’una exposició d’artistes nuagistes. Així comença a tenir visibilitat, i inevitablement és inclòs en aquest grup, tot i que ell en renega perquè no s’hi identifica. Per això prefereix desvincular-se’n i anar en solitari, per evolucionar cap a una segona etapa en què la seva admiració pel pintor londinenc Turner (1775-1851) és vital. La conseqüència no és trivial, ja que incorpora el color a les seves obres i assumeix la importància de la pinzellada. Apareixen colors primaris en composicions monocromàtiques o bicromàtiques, amb certa timidesa i recolzant-se en transparències que aniran agafant força amb el temps.

Per casualitat, el mateix any 1958 coneix a la ciutat de Roma un pintor nord-americà, Cy Twombly (1928-2011), que partia de l’action-painting i que evolucionà cap a un llenguatge propi similar a algun tipus d’escriptura, conseqüència de l’admiració d’aquest per un altre artista nord-americà, Mark Tobey (1890-1976), creador d’un codi pictòric amb aires de cal·ligrafia oriental. En tots dos casos parlem d’un grafisme pictòric, un estil que Duque incorporarà en una tercera etapa afegint-hi marcades línies gestuals.

La darrera etapa de què parla Duque s’inicia l’any 1962, quan sent la necessitat d’incorporar un element nou que acaba anomenant «el tema», amb clares referències a la seva estimada natura. A partir d’aquesta dècada exposa a Sabadell, on té una bona acollida, com a reconeixement a aquell que ha marxat i torna a casa amb l’èxit del prestigi. Així és com es converteix en referent pictòric d'altres artistes sabadellencs com ara Josep Llorens (1892-1980), Joaquim Montserrat (1950-2016) i Romà Vallès (1923-2015).

Duque continuarà el seu procés de recerca fins que els darrers anys de producció l’abstracció va desapareixent per acostar-se al realisme del qual fugia en un principi, i que el convidà a repensar la pintura.