L’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) ha engegat una nova etapa que auguro decisiva, després d’un primer quart de segle amb els extrems propis de tota iniciativa viva: paradís, purgatori i infern, en una successió gairebé cronològica. Considero que aquest és un bon moment per recuperar la figura d’excepció de Julio González, tòtem legitimador de la institució valenciana i enigma encara obert en la configuració del relat artístic contemporani, a partir d’aquesta rigorosa selecció de dibuixos provinents del museu. Imaginatius dibuixos d’escultor, certament —parin atenció a l’adjectiu—, allunyats de la figuració il·lusionista lleugerament decorativa d’alguns dels seus dissenys noucentistes. El secret de l’art actual, narratiu o abstracte, conceptual o performatiu, és senzillament que la trama dels mitjans plàstics hi aporta el seu contingut: l’univers formal de l’artista barceloní arrela en aquesta proposta que remarca i posa en valor la densitat i el risc de les seves obres.
La fortuna crítica de Julio González ha estat tardana, concèntrica i ancorada en la seva obra. Respectat sempre i mort en la clandestinitat de la França ocupada el 1942, el seu art no va arribar a assolir l’eco públic d’altres mestres fundacionals de les avantguardes històriques. Va tenir clients i amics, pocs però incondicionals, de Picasso a Gargallo. Va ser admirat en silenci pels seus contemporanis, sense renunciar mai a la destresa artesanal característica de la menestralia catalana de fi de segle de què procedia. Pierrette Gargallo, en un dels escassos testimonis directes i personals sobre l’artista, l’evoca elegant i serè, potser discretament expressiu però rotund i radical en les seves opinions. Allunyat sempre de les martingales de l’ofici i de les picades d’ullet equívoques de la bohèmia. El seu taller va ser el seu món i tal vegada ens parla de la seva personalitat millor que altres perfils sovint confusos quan apunten a la sorprenent singularitat de l’escultor. Va ser còmplice de Picasso, però amb una fidelitat crítica i arriscada. Va afrontar la seva tasca amb la serietat i la disciplina que van marcar la seva vida d’artista i ciutadà exemplar: un català republicà per convicció que treballava calladament a Arcueil, en la perifèria de París.
L’empremta de Julio González en l’escena artística parisenca va ser, doncs, silenciosa però constant: des del llunyà 1913, quan la revista Montjoie reprodueix les obres presentades al Salon d’Automne, fins a les afinitats formalistes d’Abstraction-Création del 1934 i la punyent Montserrat del Pavelló de la República l’any 1937. El ressò de la seva obra adquireix magnitud internacional, però, a partir de l’exposició del Musée National d’Art Modern de París el 1952, seguida de la mostra d’Amsterdam el 1955 i la del MoMA novaiorquès l’any 1956. Descobreixen la seva presència els nous escultors que doten l’obra de Julio González d’una dimensió inèdita i la converteixen en una endevinalla plàstica en l’espai. Només cal recordar el tribut de David Smith: «Era el mestre del bufador i l’assemblatge metàl·lic.» Un art aeri, paradoxalment. Això no obstant, va ser la seva filla Roberta qui va refer amb afany l’itinerari de l’artista a través del projecte amb la Galerie de France. Així renaixia la saga catalana dels González, el taller d’orfebreria del pare, en una cantonada de la Rambla de Catalunya de Barcelona, de tradició artesanal vinculada creativament al noucentisme. Una estètica renovadora afí, sens dubte, als nous temps i a la que els germans Joan i Julio van donar continuïtat a París amb èxit desigual, certament. Joan, pintor, va morir aviat, i Roberta, d’altra banda, casada amb Hans Hartung, va acabar descuidant el seu art per reivindicar la memòria i el destí de l’obra del seu pare, que va administrar amb generositat mitjançant préstecs i donacions a museus i col·leccions de prestigi.
De fet, que puguem contemplar en espais públics les obres de Julio González —en l’actualitat imprescindibles per entendre les contradiccions de l’escultura moderna tant a París com a Amsterdam, Londres, Barcelona i Madrid— es deu en bona mesura a l’admirable compromís de Roberta enfrontada a l’arrelat xovinisme francès, que veia en González un artista radical estranger, republicà sense partit i, a més, català. Afortunadament les coses han canviat i les investigacions dedicades a la seva obra es van multiplicar a partir de la dècada dels seixanta, i a això s’hi va sumar un temptatiu «catàleg raonat» que situava l’artista barceloní al lloc que li corresponia dins del marc de la mirada moderna. Més tard va arribar l’aventura de l’IVAM, un joc d’atzars i conviccions artístiques que va arribar a bon port, consolidat en una iniciativa complexa i exigent que ha fet de l’obra de Julio González i la reconstrucció del seu llegat plàstic una empresa intel·lectual de pes. Això ha portat a la reconsideració crítica de les avantguardes històriques, en les quals la seva obra personalitza el contrapunt conflictiu d’una versatilitat insuperable: «Dibuixar en l’espai.»