Full de sala


Aquesta exposició convida a un abandó d’allò obvi per part de la mirada per anar més enllà dels límits mentals. Una invitació per als nostres ulls per aprofundir en els esquelets i les estructures dels objectes que ens envolten i que, d’una manera o una altra, fora de context i entesos com a matèria, influencien la creativitat arquitectònica.

L’equip  integrat  pels  fotògrafs  professionals  Mònica  Roselló  (Tarragona, 1961) i Jordi Guillumet (Barcelona, 1953) ens presenta una mostra que acull dues sèries dedicades a la relació entre els objectes i l’arquitectura: L’armari de l’arquitecte (a la sala La Galeria) i Arquigrafies (a les sales Pou i Cavallerisses).

Mònica Roselló és llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, amb estudis addicionals a l’escola de disseny Elisava. Es dedica professionalment al camp de la fotografia des dels anys vuitanta. Jordi Guillumet, membre del moviment que revitalitzà l’escena fotogràfica durant la mateixa dècada, també va cursar estudis a Elisava i és llicenciat en Fotografia per la Universitat de Barcelona, on ha exercit la docència àmpliament.

L’armari de l’arquitecte

Objectes i creativitat. Coses quotidianes a l’abast de la mirada fotogràfica juntament amb la creativitat arquitectònica.

Els fotògrafs Roselló i Guillumet juguen amb els objectes desvinculant-los de la seva utilitat perquè es converteixin en formes capaces de provocar la construcció d’estructures funcionals.

Podria una cafetera inspirar la creació d’un edifici, per exemple? La seva dimensió funcional, no. Però la tesi dels artistes defensa la possibilitat que aquest objecte tan quotidià, tan familiar als nostres ulls, es converteixi en quelcom que traspassa aquest pragmatisme.

Com? Desdibuixant els límits de la mirada, de la funcionalitat de les coses. Posant en marxa, al cap i a la fi, el mecanisme creatiu.

Artefactes retratats amb un cert romanticisme, amb l’antic procés cianogràfic

de còpia de plànols, s’eleven, ja impresos, com a models d’artista. La dimensió més pragmàtica d’allò representat s’evadeix de la nostra consciència, i les imatges esdevenen fotografies artístiques. De sobte, formes, taques i matèria diversa creen una aura, l’espurna que encén l’imaginari arquitectònic.

De manera complementària a les fotografies, i com per art de màgia, alguns d’aquests objectes apareixen exposats a la sala (cedits pels arquitectes col·laboradors). Potser no tant com  a coses o símbols il·lusionistes, sinó com a icones arquitectòniques.

Ens hem parat mai a pensar en els binomis matèria/creativitat i objecte/arquitectura?

Arquigrafíes

L’arquigrafia consisteix a fer conviure elements de comunicació visual amb l’arquitectura. Com construeixen el seu discurs els artistes Roselló i Guillumet entorn d’aquest concepte?

Cal partir de la idea d’ombres. Aquestes es converteixen en l’eix principal entorn del qual gira aquesta sèrie. Aquells artefactes de què ja hem parlat projecten ombres, i aquestes (vistes com a taques) inspiren o recorden el fet arquitectònic.

Futurs  edificis  o construccions  ja  existents  que troben  un referent  en la despersonalització dels objectes il·luminats. No ens importa tant la cosa en si com la seva projecció, la desconstrucció de l’objecte.

Un joc platònic d’ombres en clau contemporània? Un ball d’ombres xineses en què els objectes fan les funcions de les mans i les formes d’animals es converteixen en espais arquitectònics?   Juguem-hi, doncs, com quan busquem formes recognoscibles a les taques de les parets o al cel, mirant els núvols. Anem més enllà del que ens envolta, traspassem els límits que la nostra pròpia ment ens proposa. Si ens hi fixem, tot està influenciat. Tot relacionat.