D’ençà la seva primera exposició destacada a la mítica Sala Gaspar de Barcelona l’any 1969 —ara fa gairebé 50 anys—, l’artista Joan-Pere Viladecans es converteix en una figura internacional exposant a les diferents ciutats que li obriren les portes com a jove creador i poeta: Madrid, Toronto, Washington, Nova York, Estocolm, entre d’altres. La seva trajectòria ha rebut reconeixements nacionals i internacionals, així no és d’estranyar que el Parlament de Catalunya li hagi dedicat una sala amb sis obres originals, privilegi reservat a un nombre reduït d’artistes destacats com Miró o Tàpies.
Per a endinsar-nos en l’exposició que ara ens presenta “Una mirada interior. Una mirada interior?” cal parlar d’Edgar Allan Poe i del seu relat “Un conte de les muntanyes escabroses” així com, sorprenentment, de la Síndrome de Marfan. També de la novel·la Dr. Faust i dels èxodes de l’escriptor Thomas Mann. Tot plegat revela algunes de les inquietuds de l’artista envers els límits de l’ésser humà i de la llibertat, així com de la nostra relació amb la salut, la medicina i la ciència.
Quant al contingut matèric, l’exposició convida a gaudir d’obres de gran i mitjà format, força plàstiques, amb la inclusió d’objectes reals o representats amb diferents tècniques (pintura, impressió, collage, assemblage...), la presència d’una paleta de colors principalment a base de primaris i àmplies superfícies de taques fosques (majoritàriament grises) o bé clars trencats.
Veurem com l’ésser humà és l’epicentre de gairebé totes les creacions exposades, així com de les anotacions al seu diari d’artista, on en podem llegir i interpretar els pensaments des de 2011.
La vulnerabilitat com a individus, així com la feblesa física que ens presideix manifestament a través de les malalties o el dolor, o bé les limitacions al lliure pensament —com per exemple els obligats èxodes per sobreviure—, són propostes per a un diàleg arran de les nostres pors i límits, ja sigui com a individus o com a societat.