Xavier Escribà (París, 1969) va estudiar a la Facultat de Belles Arts Sant Jordi de la Universitat de Barcelona i posteriorment a l’Escola Nacional Superior de Belles Arts de París gràcies a una beca Erasmus, ciutat on va iniciar la seva trajectòria artística i on va residir durant més de 10 anys, fins que el 2005 decideix instal·lar-se, amb la seva família, a l’Empordà.
El 1990 celebra la seva primera exposició a l’Institut Francès de Barcelona i és a partir d’aquest moment que inicia un període de gran producció artística i que arriben els reconeixements a través de diferents premis nacionals i internacionals, com són el premi Fénéon d’Arts Plàstiques de París, el Premi de Pintura Antoine Marin / Rencontres 2003 d’Arcueil o la 4a Biennal d’Art, Fundació Casa de Cultura de Girona, entre d’altres.
Es pot dir que la seva obra entronca amb el moviment francès de final de la dècada dels 60 del Supports-surfaces, un moviment que concedeix el mateix protagonisme als materials, el gest creatiu i l’obra acabada. En aquest sentit l’obra d’Escribà s’assenta sobre el plantejament que qüestiona la tela sobre bastidor com el suport per excel·lència per a la pintura no mural.
En les seves obres la pintura pren volum però no ho fa buscant el concepte d’escultura, ans al contrari, es referma sobre la mateixa concepció de pintura. I sobre la reflexió de la pintura en si mateixa com a màxima protagonista. La tela, el suport, pren també importància en un nou paradigma, es cargola sobre si mateixa, es plega, es clava, creix, es fragmenta, s’uneix i se superposa, prenent també diferents volums i aspectes. I tot això sobre una paleta lluminosa i centrada en els colors primaris, responent, de nou, a la cerca de l’essència de la pintura.
L’exposició que presentem recull l’obra de Xavier Escribà dels darrers 15 anys a través de la qual s’evidencia l’honestedat de l’artista per a apropar-se a l’art, per a alliberar la pintura de preceptes clàssics com la planimetria o de la seva concepció com a vehicle d’expressió; així com també dels límits que imposen el marc i el quadre, en les seves pintures els límits se situen en la mirada de l’espectador. Cal destacar que en tots aquests anys Escribà no ha deixat de treballar els mateixos materials acrílics, fet que, lluny d’estancar-lo, li han permès explorar-ne les possibilitats fins al límit.
Proposem, doncs, una experiència que ens convida a despullar-nos de convenciments anteriors i ens apropa a la pintura en allò més essencial del concepte, un exercici de sinceritat amb la pintura i el pintor que la fa possible.