Full de sala


L’artista ens presenta una sèrie de fotografies íntimes, en les quals usa el seu propi cos per a parlar-nos de conceptes com llibertat, identitat, repressió i transformació del cos per a arribar a l’alliberació completa. Com ella mateixa afirma, “al llarg de la vida ens esforcem a aconseguir una llibertat invisible”. Aquesta llibertat sembla trobar-se en la transformació de la pròpia imatge que tenim de nosaltres mateixos. Els cossos es retorcen en espais neutres i arquitectònics, en una lluita constant, suspesa en el temps. En una era de sobresaturació social, on la identitat del subjecte és cada cop més difícil de trobar, Anne ens destapa una lluita evident que parteix de la necessitat d’identificar-nos com a individus únics.

[La fotografia] És sobretot un ritus social, una protecció contra l’ansietat, afirma Susan Sontag. Si tenim en compte l’auge de les plataformes digitals enfocades a compartir imatges i la necessitat constant de l’ésser humà de verificar la seva existència a través de la publicació de fotografies. On sembla que si no hi ha fotografia no ha existit tal experiència, podem deduir que l’ansietat parteix de la necessitat de verificar la pròpia existència. És allà on radica la vulnerabilitat de l’ésser humà, en la por de la no existència, en la fragilitat que embolcalla la vida y l’experiència. La fotografia serveix com a registre de la memòria, no només per a nosaltres mateixos sinó a ulls dels altres. Confirmem la nostra pròpia identitat sota la mirada i aprovació de la societat. Però aquesta mateixa vulnerabilitat és la que Anne Roig afirma que ens ensenya a sentir. Som éssers socials i individus propis, i l’eix central del nostre pensament és la lluita per la llibertat i la seva repressió i per la nostra pròpia existència.

Contemplem des de la distància i en silenci la batalla que lliura Anne Roig en les seves fotografies, la seva necessitat de captar un moment concret i únic. La fotografia va sorgir com a mètode per a afirmar que alguna cosa havia estat vista per algú. Ens trobem observant el que l’artista ha volgut mostrar, “aquells moments silenciosos en els quals ningú no es fixa”.

El que interessa “són les fotografies que diuen alguna cosa d’una forma nova —escriu Harry Callahan—, no amb el propòsit de ser diferents, sinó perquè l’individu és diferent i l’individu s’expressa a si mateix”.