Va aprendre les tècniques fotogràfiques de manera autodidacta, als inicis la impaciència i la il·lusió el feien oblidar els temps necessaris per al revelat i assecat de les imatges amb resultats que ara reconeix com a desastrosos, però que el varen conduir a la posterior exigència tècnica que ha esdevingut una de les seves principals característiques.
El 1949 es va fer soci de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya i és de la mà d’un dels seus socis més actius, Josep M. Marca, que Forcano entra en el món de la fotografia, l’anima a participar en diferents premis fotogràfics a través dels circuits de l’agrupació. En aquests anys comença a rebre reconeixement nacional i internacional amb diferents premis i mencions, entre els quals destaca el Gran Premi Ibèric de Vigo (1961 i 1962), el de Guadalajara el 1962 o el Premi Ciutat de Barcelona, que rep el 1963.
Una de les fites més importants de la seva trajectòria arriba l’any 1960, quan entra a Destino de la mà del seu editor Josep Vergés i el seu director Nestor Luján, que des de l’inici li confien les imatges de moltes portades i reportatges. La seva mirada penetrant, apassionada i irònica esdevé el seu segell, i gràcies al seu innovador treball i la qualitat del mateix, comença a rebre diferents encàrrecs publicitaris. En aquests anys treballa per a marques com Roldós, Dupont, Seix Barral, Pulligan, Warner’s, Myrugia, Tilsa, Belcor, Sati, Ficosa Internacional, Laboratoris Dr. Esteve o Catalana de Seguros. I també passa a formar part de l’equip artístic de la revista Don.
El seu estudi esdevé una mena de cova dels tresors, un santuari que s’omple d’objectes i que és visitat pels personatges més il·lustres de la vida cultural, artística i de la moda barcelonina dels anys 70. Els encàrrecs i col·laboracions creixen i participa també en diferents publicacions, tals com la Guía de Barcelona amb Carles Soldevila o Festa Major, amb Josep M. Espinàs. Realitza també diferents reportatges, dos dels quals s’acaben convertint en llibres, són Josep Pla vist per Eugeni Forcano i Banyoles en dia de mercat.
Treballa incansablement fent front a nous reptes que el porten a seguir aprenent, passa de la fotografia en blanc i negre al color i segueix investigant i indagant en les tècniques fotogràfiques. Prova d’això n’és el projecte que porta per nom Provocar l’atzar a través de la llum on Forcano demostra que les possibilitats de la fotografia en color són infinites. El seu treball és molt ben rebut per la crítica del moment que arriba a assegurar que es tracta d’unes aportacions transcendentals no sols en la carrera professional d’Eugeni Forcano sinó en la història de la fotografia universal.
Eugeni Forcano és, doncs, un artista que transcendeix la seva època, no sols en el camp de la investigació fotogràfica, sinó també en la resta de camps en què es mou. Ni quan treballa per encàrrec, Forcano deixa de ser Forcano, de fet, aquest era un factor clau per a acceptar o declinar un encàrrec: el fotògraf havia de poder treballar lliurement. Això es veu de manera clara en els encàrrecs de moda que rep, amb el paradigma del catàleg per a l’empresa lleonesa Tilsa, on Forcano va introduir les models a la fàbrica, on posaven juntament amb els obrers. D’aquesta manera, Forcano va més enllà de la fotografia de moda i les seves imatges esdevenen també documents històrics, testimonis d’una època.
Forcano es mou lliurement en l’àmbit fotogràfic, ho fa quan experimenta, quan rep encàrrecs i, com no podia ser d’altra manera, quan treballa lliurement. Josep M. Espinàs va parlar d’ell com “el caçador d’imatges” i és que Forcano, quan sortia al carrer, càmera en mà, ho feia talment com un caçador. Disparava amb la càmera mig amagada a la solapa de la jaqueta per tal de poder captar la imatge sense ser vist. Atent, sense ser vist, esperava pacient el moment exacte en què prémer el botó per a captar la imatge en aquell moment en què es congela tota una història.
I en aquest moment entra en joc un dels factors més principals de la seva producció documental, Forcano buscava històries, més que no pas la imatge en si, el que li interessava era allò que aquella imatge explicava. Per ell, el relat és tan important que explica que abans de prémer l’obturador al seu cap ja sabia quin títol tindria la fotografia que en aquell moment quedava impregnada a la pel·lícula fotosensible.
Això, no obstant, no anava mai en detriment de la qualitat fotogràfica, treballador incansable i fotògraf exigent, Forcano persegueix persistentment la perfecció. Els enquadraments, les llums i les ombres, les composicions, les textures, tot, està perfectament calculat per tal d’aconseguir una imatge impecable. No es per qualsevol cosa que se l’ha arribat a comparar a artistes com el mateix Henri Cartier-Bresson, considerat el pare del fotoreportatge.
Però si hi ha una cosa que no ens pot passar per alt quan parlem de Forcano és el gran humanisme que destil·la en totes les seves imatges, per ell allò que és realment important són les persones. Forcano és, d’alguna manera, el fotògraf de la dignitat humana, fins i tot quan és testimoni de les misèries humanes més flagrants, quan fotografia la pobresa tan crua que assestava la societat durant la dictadura franquista, ho fa des d’un punt de vista honest i íntegre. Forcano fuig de falsos moralismes i ho fa posicionant-se sovint en un punt de vista sarcàstic que no intenta tapar la realitat sinó que precisament no dubta a posar el dit a la nafra.
L’exposició que presentem és un recull d’imatges procedents del reportatge que porta per nom La vida atrapada al vol, que és justament un cant a la vida, a allò efímer però realment important que són les persones. A través de diverses mirades Forcano es fixa en aquells detalls singulars del dia a dia i els retrata amb total franquesa i pudicícia. I al mateix temps, la mostra es completa amb el reportatge Provocar l’atzar a través de la llum i amb algunes imatges procedents dels encàrrecs de moda. Es tracta d’un petit tast de tot allò que pot arribar a ser Eugeni Forcano, un fotògraf que, com tants d’altres a casa nostra, ens cal recuperar i posar en valor, no sols per la importància documental de les seves imatges sinó també per la qualitat i originalitat de les seves fotografies.