Full de sala


Fill de l’escultor i tallista Julià Villèlia a qui el 1942 van nomenar director d’una fàbrica de mobles a Mataró, on es va mudar tota la família. En aquella fàbrica Moisès es converteix en aprenent de tallista. El 1945 el seu pare deixa la fàbrica i obre un taller amb Moisès que, al mateix temps, comença a interessar-se per la poesia romàntica i simbolista.

El 1949 exposa la seva primera talla al Museu Municipal de Mataró i col·labora amb el seu pare en la realització del presbiteri de la basílica de Santa Maria de Mataró i el 1953, també a Mataró i en col·laboració amb el seu pare, realitzen la talla de la capella de Santa Anna. És a partir d’aquest moment que es dedicaria plenament a l’escultura i entraria en contacte amb els cercles artístics d’aleshores.

L’any següent, el 1954, realitza la seva primera exposició individual al Museu Municipal de Mataró. En aquest mateix moment abandona per complet la figuració i funda el grup Art Actual, amb l’objectiu d’introduir les darreres tendències artístiques a Mataró. A partir d’aquí la seva carrera artística comença a projectar-se, participa en els Salons d’Octubre de 1956 i 1957 i entra al Club 49 de la mà de Joan Prats.

Durant els anys següents va anar alternant el treball d’escultor amb el disseny industrial, el teatre i el disseny de jardins. El 1967 l’Institut Francès li concedeix una beca per viatjar a París i el 1968 exposa els dibuixos i escultures realitzades durant aquesta estada a la capital de França.

El 1969 marxa a l’Argentina des d’on passarà també a l’Equador fins que el 1972 torna a Barcelona. Durant la seva estada a l’Amèrica Llatina creix en ell la idea que totes les cultures que han dominat el bambú també dominaven la ceràmica. Anys més tard, doncs, en les seves escultures començaria a examinar aquesta simbiosi de materials.

Des dels anys 80 les seves escultures es van caracteritzar per la incorporació de la ceràmica i també les denominades teranyines, però sense cap mena de dubte les escultures de Villèlia s’han d’entendre des del treball amb canya de bambú. Són estructures lleugeres, sovint flotants, en què l’espai dialoga amb el buit i on els nusos predeterminen les formes.

Probablement el seu tarannà sovint crític amb les autoritats sobretot durant l’època franquista el va conduir a ser un artista que no va gaudir del reconeixement en vida que hauria merescut. Mostra d’això és el fet que l’any 1963 es va negar a representar Espanya a la Biennal de São Paulo, per no combregar amb la ideologia del règim de Franco.

L’exposició que presentem és el reconeixement a una trajectòria rica en qualitat i quantitat d’aquest poeta i escultor. S’hi inclouen obres des dels inicials anys 70 fins als 90 tant des de les estructures flotants com de les talles i les teranyines. En les seves escultures es dona una simbiosi entre la natura en estat salvatge i la dominada per la mà de l’home, el primitivisme, les formes orgàniques, el moviment, i espais i buits. Són escultures que conflueixen en l’espai, on les ombres projecten l’escultura i en formen part.