Coincidint amb el centenari del naixement de Juan Eduardo Cirlot (Barcelona 1916- 1973), la present exposició pretén reflectir l’estreta relació que el crític, escriptor i poeta va mantenir amb alguns artistes informalistes a través de la seva col·laboració amb la revista El Correo de las Artes entre el 1957 i el 1962.
Juan Eduardo Cirlot fou un personatge multidisciplinari i polifacètic: poeta, compositor, crític d’art, teòric del simbolisme, entusiasta de l’Edat Mitjana, investigador del misteri i dels somnis, teòric del simbolisme, el surrealisme, l’art abstracte i l’informalisme. Va escriure diversos manifestos, articles en revistes nacionals i internacionals, i importants assajos i va aportar un punt de vista clarivident i lúcid de les tendències artístiques del moment, de què fou un gran defensor.
Especialment va ser un dels crítics que més convençudament va advocar per l’informalisme, fins i tot el mateix Eduardo Westerdhal va arribar a afirmar que Cirlot havia estat el crític de l’informalisme per excel·lència. Va escriure nombrosos articles i monografies d’artistes que s’inscriurien en aquest corrent i des del moment en què inicia la seva col·laboració amb El Correo de las Artes trobà en aquesta publicació una magnífica plataforma per difondre l’art català del moment, un espai de divulgació de l’informalisme i els seus representants.
La revista El Correo de las Artes sorgí en un moment en què l’informalisme actuava com a moviment aglutinador de les creacions més agosarades del moment i esdevingué la revista d’art contemporani més referent del moment a Espanya. No obstant això, en el primer número assumia la responsabilitat de ser una publicació honrada amb les manifestacions artístiques més contemporànies i, per tant, s’allunyava de comprometre’s amb qualsevol moviment en concret. Va ser promoguda, entre d’altres, pel llavors col·leccionista d’art René Metras, que més tard n’esdevingué el director artístic i, en paraules de Mercedes Molla, la convertí en la revista d’art contemporani més important a Espanya.
La revista segueix essent un document de referència per estudiar l’art d’avantguarda en la Barcelona dels anys 60, entre els seus col·laboradors més habituals es troben crítics i artistes com Vicente Aguilera Cerni, Cirici Pellicer, Humberto Apolonio, Santos Torroella, Sebastián Benet, Maria Aurèlia Capmany, Ricard Salvat y Corredor-Matheos, entre d’altres, a més de Cirlot.
El compromís de Cirlot amb la publicació va anar creixent, com així es reflecteix en el fet que el nombre d’articles publicats va anar en augment. Cal remarcar els articles sobre els artistes i grups informalistes de l’àmbit català, però també els de l’àmbit espanyol. Entre els més remarcables hi ha els dedicats a algunes exposicions, tant aquí com a l’estranger, cal fer esmena a les dedicades a Luis Feito, Gerardo Ruera, Àngel Ferrant, Piero Manzoni, Josep M. Subirachs, Víctor Pasmore, Luis Sáez, Plácido Fleitas, Joaquim Llucià, José Luis García, Lluís Bosch, Eduardo Sanz, Paul Jenkins, Manolo Millares, Daniel Argimon, August Puig, Cardona Torrandell, Teodoro Asensio, Enrique Maas, Guinovart, Saura, Francisco Valbuena, Cuixart, Miró, Tàpies, Jean-Baptiste Chéreau, Pierre Haubenask o Josep M. de Sucre, entre d’altres.
Així mateix, entre els articles més destacats pel que fa a la teorització de l’informalisme i que són un clar indicatiu de la visió del crític al davant d’aquest moviment i la seva evolució hi ha els següents: “Informalismo y Constructivismo”, “Ideología del Informalismo”, “Informalismo y tradición”, “El realismo informalista” i “Arte y transformación” (publicats als números 28, 29, 31,33 i 35).
A l’exposició que presentem es mostren una trentena d’obres d’un total de 23 artistes informalistes compreses entre 1957 i 1962, és a dir, del període en el qual es publicà El Correo de las Artes. Algunes d’aquestes peces, a més, es publicaren a la mateixa revista acompanyant els articles del mateix Cirlot i molts dels artistes representats foren amics del crític, qui en seguí la trajectòria al llarg dels anys. Moltes d’aquestes obres passaren a formar part de les col·leccions de René Metras i Juan Eduardo Cirlot, unes peces que, a més de l’inqüestionable valor artístic, tenien per a ells un gran valor intrínsec, pel que significaven en la ruptura de la tradició.
Moltes d’aquestes peces no s’havien exposat mai, motiu pel qual el treball de recerca i investigació ha estat d’una gran transcendència. L’informalisme és un dels moviments que més han marcat la pintura catalana contemporània, tant pel que fa a l’experimentació dels materials com pel que fa a la neutralitat dels colors i l’ús de la superfície com a suport d’acumulació. Una influència que va més enllà d’allò que és purament formal, perquè marca el caràcter, l’empremta del gest o la mística de l’espai, elements tots que doten l’obra d’art d’una nova dimensió i que, per tant, el dota d’una identitat pròpia que el fa únic.