Víctor Dolz retrata de manera recurrent, gairebé obsessiva, uns mateixos personatges. Són persones properes, la psicologia de les quals explora per captar-ne la interioritat perquè és això el que més li interessa, la persona humana amb tots els racons de la seva ànima. Dolz no preveu dedicar-se a cap altre gènere, com tampoc no realitza retrats per encàrrec, sent que per a pintar algú cal explorar a fons tota la seva interioritat i, finalment, realitza diferents retrats d’una mateixa persona (en pot arribar a fer fins a 400) per acabar trobant allò que li interessa de cadascú.
Els seus retrats, però, no resulten amables, la seva és una pintura pertorbadora on s’entreveu un cert terror, un gest violent fruit d’una estudiada desproporció dels trets facials. Formalment la seva pintura podria recordar Francis Bacon o Lucian Freud, tot i que Dolz defuig de les etiquetes estètiques, ja que defensa que la seva pintura reflecteix la seva manera de pensar i sentir. Treballa amb una pinzellada de reminiscència expressionista que, amb el temps, ha anat soltant-se i on s’entreveu el traç del dibuix. Per Dolz la pintura ha de ser sintètica, perquè si es carrega en excés perd l’espontaneïtat i, per tant, la connexió amb la realitat.
Víctor Dolz mai no ha tingut cap interès per promocionar-se, segurament per això és un artista poc conegut a casa nostra tot i gaudir d’un cert reconeixement a Alemanya. Sempre havia tingut interès per la pintura, a pesar que durant uns anys no s’hi va dedicar per motius de feina fins que fa uns 30 anys es va adonar que aquesta era la seva veritable passió i d’aleshores ençà no ha fet cap altra cosa.