Full de sala


Joan Furriols (Vic, 1937). L’atzar i el treball sobre els materials i la seva transformació han estat els eixos vertebradors en la dilatada trajectòria creativa de Furriols. La seva obra es podria lligar a diferents branques de l’especulació plàstica, no obstant no deixa mai de tenir un caràcter propi basat en una subtil estètica del dubte, de llibertat o de no imposició.

Furriols s’apropia d’objectes que, a priori, podrien semblar artísticament banals com embuts, ampolles, flascons, gots, tubs, pots, llaunes, taps o motlles i hi incorpora d’altres elements com retalls, motllures o peces de fang. Fins que més tard hi ha acabat incorporant blocs d’escuma i, més recentment, claus i taps de suro, aquests darrers acompanyats d’un to colorista fins ara inusual en la seva obra que sempre s’havia caracteritzat per les tonalitats marronoses i grisenques.

L’artista treballa a través de la perforació, la incisió sobre la fusta, el plec o senzillament la juxtaposició o confrontació d’objectes. Petites i subtils intervencions, doncs, que operen grans transformacions conceptuals sobre els objectes. Formalment la seva és una obra petita i fràgil i el resultat són unes peces que evoquen referències conceptuals i conviden a una observació concentrada o, si es vol, a la reflexió.

L’obra de Furriols és madura i honesta fruit d’un treball sincer i perseverant al llarg del temps. Amb tan sols 17 anys va participar al VIII Saló d’Octubre integrat a la III Biennal Hispanoamericana d’Art de 1955 amb la peça El galliner. I l’any següent hi tornà amb Blanc i blau. Finalment, el 1957, al X Saló d’Octubre, es reuniren tots els artistes que havien participat en aquell projecte i que es tancava després de 10 anys, així Furriols va compartir sales amb artistes com Ponç, Guinovart, Tàpies o De Sucre.

En aquells anys Furriols es va integrar ràpidament en les manifestacions més avançades del moment. A Vic va ser un dels fundadors de la revista Inquietud, una revista que va atreure l’atenció de l’avantguarda barcelonina. I a Barcelona es va moure en l’ambient de l’art no oficial del moment. Participava de les xerrades del Cercle Maillol, a l’Institut Francès de Barcelona i a les activitats organitzades pel Club 49 (a l’empara del Hot Club de Jazz), hereu de l’Associació d’Amics d’Art Nou de l’època republicana.

Així, doncs, va explorar la pintura informalista en un moment de gran eclosió d’aquesta en resposta a l’art oficialment reconegut pel règim franquista i va treballar també la pintura matèrica. Cal remarcar, però, que en aquests terrenys es va saber distanciar de la figura de Tàpies, a qui, no cal dir-ho, admirava i estudiava pel gran canvi de paradigma que va suposar. Aquest fet de viure l’art i treballar-lo de manera desvinculada dels camins més oficials, ha estat clau per tal que Furriols hagi traçat un camí propi, no allunyat encara que sí independent dels paràmetres marcats pels grans noms de la història de l’art català de les darreres dècades.

Els anys 50 i 60, de gran explosió artística, van significar per Furriols, però, un moment de replegament íntim i distanciament del món de les galeries i les exposicions. Un moment clau en el transcurs de la seva trajectòria perquè és quan va prendre la ferma i sobretot honesta decisió de no comprometre el seu art als dictats del mercat de l’art. Són uns anys de capteniment i intimitat que l’artista aprofita per a depurar el seu art, per no deixar de treballar de manera constant i aprofundir i incidir més encara, si cap, en l’autoexigència.

És sobretot a partir de final dels 80 que Furriols torna a l’escena artística catalana, en aquest moment emprèn un camí que el porta de manera ferma i decidida cap a un merescut reconeixement entre el sector artístic. Furriols es reivindica i posiciona, cada cop més justament, entre els artistes més remarcables de la segona meitat del segle XX a Catalunya. Així, doncs, l’exposició que presentem pretén ser un recorregut per aquesta trajectòria, iniciada als anys 50 i que es perllonga fins als nostres dies.

A través de les obres presentades, Furriols se’ns mostra com un artista coherent. En compàs amb els temps que li va tocar viure però atemporal al mateix temps, com ho són els clàssics. La mostra no es presenta de manera cronològica sinó que sosté la tesi que l’obra de Furriols, cohesionada i sòlida, dialoga amb ella mateixa a través dels anys, com un conjunt perfectament harmònic.