Full de sala


Jordi Alcaraz (Calella, 1963) va iniciar-se en el món de l’art a través de l’escultura i el gravat i, més tard, hi va incorporar la pintura. No obstant, el seu estil inconfusible rau en la fusió de diferents tècniques i disciplines. En les seves obres la matèria pren una importància cabdal, Alcaraz juga amb ella, la transforma, la manipula, la barreja, l’altera i la deixa fluir però, sobretot, la posa al servei de les idees. Amb ironia, frescor i lirisme, i sense deixar de banda la bellesa estètica, aquest artista multidisciplinari posa al davant de l’espectador objectes artístics que conviden no només a la reflexió sinó al gaudi estètic.

El sentit de l’humor intel·ligent, sovint sarcàstic, així com l’originalitat en els punts de vista, apropa l’obra d’Alcaraz a la de Joan Brossa, amb qui l’unia una gran amistat i també el fet d’haver compartit nombrosos projectes artístics. En el cas d’Alcaraz, però, és ell qui dóna forma al material i no centra tant el seu treball en l’objecte, com seria el cas de Brossa. Així, doncs, la matèria esdevé clau per a entendre l’obra d’Alcaraz.

Entre els materials més utilitzats per Alcaraz hi ha el metacrilat, que esdevé, en si, obra d’art. El dibuixa, el pinta, el perfora o el deforma i el fa dialogar amb els altres materials, tals com el paper. En aquest aspecte cal fer una menció especial a la utilització dels llibres, que solen aparèixer encapsulats i misteriosos, ja que se’ns mostren, només, pàgines en blanc. Alcaraz utilitza, majoritàriament, llibres de final del segle xviii, per les seves característiques de color i dimensions.

Però, a més, Alcaraz també utilitza els miralls, els ulls de vidre o els rellotges per a formar el seu propi llenguatge visual. I dóna també una importància cabdal als marcs que, sovint, acaben esdevenint una obra d’art per ells mateixos. Així mateix, entre el seu imaginari apareixen el que ell anomena els exercicis de desaparició, en referència a la desaparició de la pintura, són jocs poètics on una taca de pintura negra acaba desapareixent per un forat en el metacrilat o on la pintura del museu salta de les parets per deixar a la vista el mur nuu.

La majoria de les peces presentades han estat realitzades durant el 2016, fet pel qual moltes d’elles és mostren al públic per primer cop. Amb això Alcaraz ens descobreix el seu treball més recent i, per tant, més madur en el que es podria entendre com un compendi del seu univers creatiu. L’obra d’art que contempla l’espectador, la realitat que observa el museu des de dins d’un marc, els ulls que ens observen o la pintura saltant de les parets del museu són alguns dels referents ideològics que l’artista resol amb una bellesa plàstica admirable.