Mapi Rivera (Osca, 1976)
Llicenciada en belles arts per la Universitat de Barcelona, va ampliar els seus estudis a la Universitat Saint Martins de Londres on va obtenir el diploma d’estudis avançats en cursar el doctorat d’art i pensament. És doctora en belles arts amb la tesi “El sentido numinoso de la luz. Aproximación entre creación y experiencia visionaria”.
Es defineix a si mateixa com una creadora d’imatges. El seu treball esdevé una via de comunicació amb l’espiritualitat i va unit a una transformació personal profunda que ha marcat les seves obres. El fil conductor dels seus treballs, però, es manté des dels orígens tot i que de manera intuïtiva a l’inici i més conscientment a l’actualitat, ja que respon a l’anhel de transcendència del cos des de la seva immanència.
En les primeres fotografies la tendència era fotografiar-se abillada amb vestimentes confeccionades per ella mateixa (Arbres, Mans o Sol, 1998). Les imatges llavors representaven unes figures marcades per un hieratisme que responia clarament a una tendència cap a allò espiritual o sagrat, els braços i el gest s’estenien vers el cel esperant el retorn d’una força divina, una comunió amb allò immaterial.
Aquest afany per apropar-se a l’intangible va conduir, amb el pas del temps, l’artista a despendre’s de les vestimentes i alliberar-se de tot allò que cobria el seu cos. Amb obres com Des-co-ser o Pieles de paso de 2003 s’inicia, doncs, la tendència al nu. Comença a mostrar el seu cos desprès de tot allò sobrer i en connexió amb la naturalesa. Cal aclarir que es tracta d’una nuesa de sentit immaculat, a la cerca de la puresa divina. És en aquest punt, a més, en què s’introdueix un element que esdevindrà clau en la seva creació: la llum i com aquesta ens apropa a la divinitat. Insisteix en la relació entre el seu cos nu i la llum que apareix representada a través d’espurnes com en La semilla de la imagen (en col·laboració amb Ramon Casanova), 2009, Emanaciones de luz (2009) o Nube del no saber (2011).
Posteriorment, Mapi Rivera anirà consolidant un llenguatge d’autoretrats en paisatges panoràmics on el seu cos nu apareix tocat per rajos de llum enmig de paisatges panoràmics. És el cas, entre d’altres, de la sèrie que es presenta aquí, “Sinapsis”, 2014. Es tracta d’imatges retocades digitalment on l’artista cerca representar i aprofundir en la relació entre el propi cos i la llum, és a dir, entre allò tangible i intangible o allò terrenal o diví. L’artista, de manera madura i reflexiva mostra la culminació d’un procés intern que ella mateixa defineix com experiències lluminoses i que tenen com a resultat una gran claredat interna que es tradueix en els seus treballs més recents.