Full de sala


Jacques Léonard és un fotògraf que fins ara ha viscut en la més injusta marginalitat. Ignorat pels grans discursos de la història de la fotografia del nostre país, el seu treball ha restat desconegut a pesar de la singularitat i interès de les seves fotografies. Va treballar com a fotògraf des de 1952 fins a 1975 a Barcelona i, gràcies al seu matrimoni amb Rosario, una gitana del clan dels Amaya i reputada model de gran bellesa, preferida per molts pintors de l’època, va tenir accés al món dels gitanos de la ciutat i, especialment, als que habitaven a les barraques de Montjuïc.

L’any 2009 l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona va formalitzar l’ingrés del fons de negatius de Jacques Léonard integrat per uns 18.000 negatius i conservat, fins aquell moment, pels seus fills Santi i Alex. No obstant, allò que fa aquest fons tan singular són els 3.000 negatius de temàtica gitana que s’hi conserven i que el converteixen en el més significatiu no sols quantitativament, sinó qualitativa d’aquesta temàtica del segle passat.

En les seves fotografies Léonard plasma la vida i els costums dels gitanos i ho fa des del posicionament privilegiat que li dóna el fet de ser un d’ells, no sols per estar casat amb una gitana, sinó per ser, també, fill de pare gitano. Léonard plasma aquest món sense paternalisme ni condescendència, ho fa des de la dignitat i amb la consciència clara d’estar documentant una forma de vida que es trobava en vies de desaparició. A diferència de molts dels seus companys de professió, que treballaven des del darrere de la frontera cultural imposada, ell ho va fer des de la complicitat de ser un media pata.

El paio Chac va arribar a Barcelona als anys 50 i va conèixer Francesc Català-Roca, que li va proporcionar els primers contactes i les primeres feines com a fotògraf, i així va començar a guanyar-se la vida realitzant reportatges de les celebracions de les famílies benestants de la ciutat, encàrrecs de la Diputació per a la revista Sant Jordi, reportatges publicats a La Vanguardia o fotografies per als Ferrocarrils Catalans, en definitiva feines similars a les que feien els seus companys de professió a l’època.

Però la vida de Jacques Léonard és una concatenació d’històries i anècdotes pròpies d’una novel·la d’aventures. En un mecanoscrit conservat per la família, Léonard narra la seva atzarosa vida, carregada d’experiències professionals i vivències personals a través de les quals coneixem un personatge d’una gran energia que ens sedueix per la seva capacitat d’adaptar-se i engrescar-se en cada nou repte que la vida li planteja.

Léonard va néixer a París, a principi del segle passat. El seu pare era un reputat maquignon amb molt bon ull pels cavalls i la seva mare era la mestressa d’una maison de courture que va acabar fent-se una clientela selecta entre la classe mitjana parisenca. Quan era un nen va descobrir, en trobar casualment una fotografia del seu pare abillat com un gitano, els seus orígens. Aquest fet el marcaria, ja que al llarg de la seva vida es va debatre per buscar la seva veritable identitat.

Durant la Primera Guerra Mundial, el seu pare va perdre un pulmó, una greu ferida que comportava una llarga convalescència. Amb l’ànim d’afavorir una ràpida curació, la mare de Léonard va llogar una casa a Pau on, un cop recuperat, el seu pare va reprendre les activitats hípiques amb l’ajuda de la família gitana dels Pacorros. Tenia llavors 10 anys i el seu pare li confiava el funcionament de la propietat en els llargs períodes en què s’havia d’absentar per realitzar treballs que li encarregava l’armada francesa.

En aquests anys, Jacques combinava els estudis amb l’ofici de la cavalleria, per al qual disposava de l’ajut i reconeixement dels Pacorros com a fill de l’amo. Reconeixement que es va veure afectat quan es va enamorar d’Encarna, una adolescent del clan. Aquest fet va comportar que els Pacorros decidissin marxar (tot i que no havia passat res entre els enamorats). El jove Jacques, però, els va seguir fins a Portugal, on una germana de la noia el va dissuadir en atacar-lo amb un ganivet. Cal dir que anys més tard Jacques i Encarna es retrobarien i, aquest cop sí, tindrien una fugaç però intensa relació.

A poc a poc el seu pare (embarcat en nous negocis) va anar perdent l’interès per la finca de Pau i Jacques va poder retornar a París, on va començar a treballar com a muntador per a la indústria cinematogràfica. Dos anys després el seu pare va caure greument malalt i ell va retornar a Pau, on es va acomiadar d’ell per sempre més. En aquell viatge, a més, va descobrir que Cleo, la seva companya d’estudis d’origen cubà amb qui havia planejat casar-se i mantenia una apassionada correspondència, s’havia casat amb el metge local amb qui, a més, tenia descendència.

Després de la mort del pare, Jacques i la seva mare van vendre la finca de Pau i, de nou a París, es va abocar en el món del cinema on començava a ser reconegut per la seva professionalitat. Els directors més reputats del moment el reclamaven i va treballar en nombrosos projectes cinematogràfics que li permeteren viatjar a països com el Marroc, Algèria o Líbia. Són anys de plenitud professional i econòmica.

És en aquest moment que té lloc un dels capítols més sorprenents de la biografia de Jacques Léonard: el seu matrimoni amb France, filla del director de cinema Jean Choux. La noia havia estat promesa en contra de la seva voluntat i Léonard, en assabentar-se, es va oferir a substituir el nuvi, proposta que va ser acceptada tant per la noia com pels seus pares. Tal com era previsible, però, el matrimoni no va anar bé i, tret del moment de felicitat coincident amb el naixement del seu fill Marc, el 1928, la parella va viure immersa en una vida tediosa que Jacques pal·liava amb una gran dedicació a la feina. Per sort, en el terreny professional les coses fluïen per a Léonard.

El 1940 el projecte del rodatge d’una pel·lícula de la vida de Cristòfor Colom el porta a Espanya on, a Madrid, el rep Augusto García Viñolas, al càrrec de la Direcció General de Cinematografia. Espanya acabava de sortir de la Guerra Civil i la indústria cinematogràfica era una gran eina per a intentar distreure i transmetre sensació de normalitat als ciutadans. Per contra, a Europa la guerra retronava de nou, motiu pel qual els inversors de la pel·lícula es van fer enrere. Léonard, doncs, va decidir acceptar la proposta de quedar-se que li va fer García Viñolas, va fer venir la seva dona i el seu fill i va passar a ocupar un lloc a Ulargui Films.

A Ulargui Films va treballar en diversos projectes com el muntatge de María de la O (rodada el 1936), allà descobriria l’excepcional ballarina Carmen Amaya, amb qui acabaria emparentat pel seu matrimoni amb Rosario. També va col·laborar en la realització del documental Bodas de Castilla amb guió de García Viñolas, amb el qual Espanya va guanyar un premi a la Biennal de Venècia el 1942. En aquell moment va haver de viatjar a Portugal, per petició de García Viñolas, per treballar en un documental produït per les autoritats cinematogràfiques d’aquell país i aquest encàrrec li’n va reportar de nous fins que va haver d’allargar la seva estada allà un any.

En tornar a Madrid va descobrir que la seva dona l’havia estat enganyant, fet que desencadenà el divorci del matrimoni. Fou un procés llarg i dolorós però, de tot, allò que més va doldre Léonard fou no tornar a veure el seu fill. En aquest moment Léonard va decidir trencar amb el cinema i eliminar qualsevol vincle que el pogués relacionar amb la seva exdona, a poc a poc es va allunyar també del seu cercle d’amistats madrilenyes, una conjuntura que el va conduir a una situació que ell mateix definiria com a dificultosa.

Fins que, fugint de l’ocupació nazi, l’empresari teatral Arthur Kaps va arribar a la capital d’Espanya i li va oferir que s’unís a la seva companyia a Barcelona, on havien de representar un espectacle musical al Paral·lel. A Barcelona, Léonard s’hi va trobar bé, la ciutat li agradava i es va abocar de ple a la feina. En aquest moment va decidir embarcar-se en el projecte de la producció d’una pel·lícula musical amb la companyia però el productor de la pel·lícula, un afeccionat al cinema, va fer naufragar el projecte deixant Léonard a la deriva.

Per salvar la seva precària situació, Léonard va acudir a la crida d’un antiquari francès per incorporar-se al seu taller, un cop més es va adaptar i aplicar en la nova feina però l’incompliment de les promeses econòmiques per part del patró el va conduir, de nou, a la precarietat. Aquest cop fou Robert Lamouret, un ventríloc i humorista conegut seu, que el convidaria a iniciar amb ell una gira que els portaria a Anglaterra, Austràlia, Grècia i Itàlia. D’aquest període va sorgir una estreta relació, però quan Lamouret li va proposar allargar la gira pels Estats Units, Léonard va declinar l’oferiment: volia viure a Barcelona i dedicar-se a la fotografia.

En aquesta ciutat, Jacques Léonard va trobar l’amor de la seva vida: Rosario, una gitana del clan dels Amaya, amb qui es va casar. Des d’aquest moment va iniciar un projecte personal de reivindicació de la raça gitana, a la qual pertanyia. I tot i que en aquell moment, les coses pels gitanos havien canviat i ja no vivien de la manera com ell havia conegut de jove, Léonard, amb la seva càmera, va saber perpetuar-ne l’essència.

Es va establir a Barcelona el 1952 i es va professionalitzar com a fotògraf, acceptat pel clan dels Amaya i per la resta de la comunitat gitana. El paio Chac tenia les portes de totes les barraques obertes, fet que li donava avantatge respecte dels seus companys de professió. A més, el fet de ser estranger el deslliurava també d’una estètica que els seus col·legues tenien incorporada, influenciada per la postguerra i el franquisme. Léonard es va allunyar dels discursos oficials: no buscava ni el folklore, ni la compassió, així com tampoc un posicionament polític.

Val a dir que en aquest moment es començaven a veure canvis en el llenguatge fotogràfic de la mà d’autors com Francesc Català-Roca, Xavier Miserachs o Colita, que realitzaven un tipus de fotografia trencadora i renovada. Amb unes fotografies no propagandístiques que es podrien definir més aviat com a realistes o, fins i tot, de caire humanista. Però Léonard va viure aïllat també d’aquestes complicitats, va crear lliurement, era estranger i gitano (resident primer a les barraques de Montjuïc i posteriorment a la Mina) i això el traslladava directament a la més absoluta perifèria i l’abocava a un oblit total. Un oblit del qual ara cal rescatar-lo per a revisar les nacions oficials i fer visibles aquelles que fins ara han estat invisibles.