L’evolució de Xavier Calicó ha fet que, amb el pas dels anys, el seu treball transiti al llarg de diverses tendències artístiques, seguint criteris sorprenents i, en ocasions, inserint-se en corrents de caire generalista. Després d’un període inicial en el qual experimenta amb l’abstracció i la figuració, a mitjans de l’any 1967 l’artista configura un llenguatge propi com a reflex d’un món on les formes sintètiques i els colors s’entremesclen sota una concepció mironiana. Tanmateix, des de finals dels anys setanta, el seu treball fa un sobtat viratge en deixar-se seduir pel neoexpressionisme alemany, que desemboca en un sense retorn figuratiu de caire realista.