Arquitecta per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona i doctora en belles arts per la Universitat de Barcelona, compagina la tasca com a rehabilitadora d’edificis històrics amb l’artística. Les seves obres s’inspiren en construccions cabdals de l’arquitectura contemporània i reflecteixen façanes d’autors tan importants com Le Corbusier o Sert. Així com fan aquests grans blocs de pisos, Martínez-Palou tracta tècnicament les seves obres per capes, fet que l’ajuda a captar cadascun dels detalls dels quals es componen tot extraient els detalls simplement rutinaris però que fan de cada pis un racó únic, personal i ple de petites històries quotidianes que són, al cap i a la fi, les encarregades d’enregistrar la riquesa del nostre mapa social actual.
Jordi Martoranno es va formar a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona i ha realitzat residències artístiques a nombrosos països. Durant la primera dècada del 2000 la seva obra reflectia un interès per les relacions i connexions de l’ésser humà amb la natura i el cosmos. Atent a les referències de pensadors tant antics com contemporanis, actualment la seva obra ha centrat la mirada cap a l’antropologia semiòtica per investigar, des de la pintura, com i des d’on es generen els símbols i la seva evolució formal i conceptual en la nostra cultura.
Marzo-Mart ha trobat en el gravat el mitjà idoni per definir i perfilar la poètica que es desprèn de les associacions simbòliques que habiten la seva obra, així com per executar una infinitat de miniatures que concentren en un mínim d’espai els elements bàsics de la seva expressió. Per mitjà d’un llenguatge simbòlic, la seva obra polaritza i expressa la relació entre l’home i la natura, el macrocosmos i el microcosmos.
Prenent com a punt de partença l’escultura clàssica, Gerard Mas dota d’actituds grotesques als personatges del seu món creatiu. Cortesanes d’expressions burlesques, un infant que galopa sobre un porc mastodòntic, un home amb una gallina al cap...figures que amalgamen ironia, tradició i contemporaneïtat; doncs, són com petits poemes visuals que transformen en anècdota la realitat més quotidiana.
Seduït pel dilatat ventall de possibilitats que ofereix el treball amb materials com el bronze o el ferro, i posteriorment la resina o la pedra, va decidir allunyar-se de la formació inicial de pintor. Aquests components atorguen a les seves creacions totèmiques i tridimensionals un caràcter inquietant i que alhora indueixen l’espectador a reflexionar sobre la memòria i la tradició.