Dins la generació del moviment conceptual, de caràcter essencialment social i polític, Jordi Cerdà -des de la pintura, els objectes, el cinema experimental o la fotoperformance- interroga la correspondència entre la realitat i la seva representació. Sota un acurat procés de fragmentació i deconstrucció ens indueix a la reflexió sobre l’art i el seu llenguatge inherent. Les imatges retòriques, el desdoblament, la reproducció, l’autenticitat o la projecció dels contrastos són components que condicionen la lectura i, alhora, perllonguen els límits conceptuals i cronològics de la memòria artística fins a la contemporaneïtat. En un procediment d’apropiació d’imatges que conviuen entre elles i l’associació confrontada i dispar, atorga a l’obra d’art una nova lectura objectiva que annexiona pensament i subconscient.
En l’obra de Ramon Cerezo el buit és el responsable d’engendrar la perspectiva tridimensional. Formes geomètriques que sota una aparença de càlcul i precisió expressen un món que va més enllà de l’intel·lecte. Línies i corbes infinites que entrellaçades i vessades en l’espai estableixen un diàleg entre matèria i perforació; peces obertes que abracen el vaccui i la seva eternitat. En les seves ultimes creacions abstractes fa ús de nous materials com ara la fusta i la incorporació expressiva del color.
Pintor que desenvolupa un diàleg entre el gest lineal i l’escriptura de signes i cal•ligrafies. Acció i ritme que emergeixen de l’elementalitat de línies verticals i horitzontals com a recerca del camí paral•lel que la pintura traça sobre la tela. Els seus pictogrames són com grans xarxes on l’espectador percep un cert ordre inquietant i que necessita de la seva mirada per tal de percebre l’ordre elemental de les coses. Ha estat guardonat amb nombrosos i prestigiosos premis de pintura i dibuix, com el primer premi de pintura de la Biennal de Tarragona de l’ any 1987.
Elements de la quotidianitat com ara el mobiliari urbà: fanals, cadires, escales... als quals no els manca detall (motllures, paper dibuixat, esquerdes i rugositats), han estat la base de les seves pintures; aïlla les ombres, enigmes entre la presència i l’absència formal, que adquireixen vida pròpia i des d’on l’espectador projecta la seva imaginació. Influït per Antoni Tàpies i el moviment informalista, així com també pel fotorealisme americà i el Pop Art, fa visible allò invisible per a descobrir-nos el sediment poètic de tots aquells objectes més modestos i banals. D’ençà la dècada dels vuitanta va viure i treballar entre Barcelona i Nova York, on tenia el seu estudi.
Escultor autodidacte que treballa principalment la fusta i que, per mitjà d’una tècnica admirable, aconsegueix resultats d’una gran originalitat i perfecció. Entenent l’art com una recerca constant i estètica en què s’experimenta amb la plasticitat de la matèria orgànica, atorga elasticitat i ductilitat a unes peces a mig camí entre la figuració i l’abstracció. La voluntat per a construir formes que contenen o ocupen l’espai és present en gran part dels seus treballs.
D’origen olotí, després de l’etapa formativa Josep Clarà s'estableix a París, on pren com a referent Auguste Rodin i la seva obra escultòrica beu del simbolisme per tractar les emocions humanes a través del volum. Després, la influència de Maillol el fa evolucionar cap a propostes d’arrel clàssica i mediterrània vinculades al Noucentisme. Els referents grecollatins i la síntesi formal i de depuració de volums s’encaminen vers una idealització dels cossos i dels rostres durant la dècada de 1930, moment en què retorna a Catalunya. A la seva terra natal, Clarà emprèn projectes per a l’espai públic i culmina amb unes obres monumentals una carrera basada en la recerca de la bellesa.
Pintor autodidacte de retrats, escenes taurines i visions urbanes carregades d’expressionisme, colors enèrgics i denses textures que poblen les seves primeres representacions fins als inicis dels vuitanta. Amb posterioritat, els colors s’atenuen dins d’unes composicions que exploren el traç ràpid, cal·ligràfic i el puntillisme o dripping. A inicis dels anys noranta la seva trajectòria fa un gir cap al corrent abstracte, amb imatges difuminades que fan al·lusió a la literatura novel·lística.
Pintor representant del corrent constructivista dins l’art català. La composició, el ritme, el moviment, l’estructura formal i l’organització espacial, són les constants reflexives d’un minuciós treball que no reconeix la improvisació. Tanmateix, els colors s’ordenen en plans essencials de llum i ombra, subtils gradacions de blancs, negres i grisos que provoquen una singular sensació d’espai en la dimensió cristal·lina i abstracta de les proporcions geomètriques, creant la il·lusió d’una tercera dimensió. L’any 1976 li fou concedit el primer premi del Concurs Internacional de Dibuix Joan Miró.
Uneix-te al nostre 
