Manuel Fontanals, de pare ebenista i deixeble de Puig i Cadafalch, desenvolupà la vida professional al voltant de les Arts Aplicades, i, sobretot, de l’escenografia, treballant sota el guiatge de Federico García Lorca i Margarida Xirgu, entre d’altres. Amb l’arribada de la Guerra Civil s’exilià a Buenos Aires i més endavant a Ciutat de Mèxic, on restà fins que va morir i on aconseguí el zenit de la seva carrera professional treballant, amb reconeguts honors, pel teatre i el cinema i duent a terme decoracions d’interiors per a botigues i hotels de luxe, i de cases de gent adinerada. L’estètica dels seus treballs és potencialment modernista donant rellevància a la corba i denotant influències de l’expressionisme i el fauvisme en el tractament del color, tot i que, amb l’emergència de les noves avantguardes, anà ajustant el seu estil tenyint els decorats de modernitat contemporània, on la llum esdevingué amb el temps el factor protagonista de les seves creacions.
El segell identificatiu de la seva obra és un concepte: el dubte. Fotografia que llaura la incertesa. Treballa amb el món de les aparences per a qüestionar veritats que ningú refuta. Documenta el marc, allò anecdòtic, per a fer creure que quelcom ha succeït, tot i no efectuar-se. Juga amb l’ambigüitat per mitjà del mecanisme de l’apropiació que provoca reflexions sobre l’autoria. Sols li manca escenificar un marc d’influències idònies (premsa, institucions com el museu, publicitat...) per a emfatitzar que a vegades les lectures són errònies. A més d’artista, Joan Fontcuberta és crític, docent, comissari d’exposicions i escriptor que fundà la revista Photovision. Les seves obres han estat exhibides en museus internacions com el Centre Georges Pompidou de París, el Metropolitan Museum of Art de Nova York o l’Art Institute de Chicago.
Pintor, dibuixant i gravador que viatjà a Nova York, on va romandre fins l’any 1971. Des de l’any 1973 viu a Catalunya i imparteix classes de pintura a l’Escola Massana de Barcelona. Quadres on la presència humana es dilueix en la densa atmosfera, de llum il·lusòria i màgica. Formes difuminades i ambigües deixen lloc a expressions vigoroses, virulentes i, algunes vegades, sarcàstiques; ecos de les pintures negres i gravats goyescs, dels inferns de Tintoretto i de les llums irreals de Rembrandt. Darrerament la seva trajectòria ha adquirit un caràcter antropològic a través de la investigació dels sectors marginals de la ciutat comtal.
Artista multidisciplinari, va començar la carrera professional com a dibuixant als 15 anys, i als 20 ja era un reconegut cartellista. Va arribar a ser un dels referents visuals més grans de l’anarquisme. Després de la Guerra Civil espanyola s’exilià a París, ciutat que li atorgà el seu vernís cultural, i on desenvolupà altres disciplines de manera destacada com ara el gravat o l’escenografia teatral. Aquesta darrera tasca el dugué a treballar en ciutats com Ciutat de Mèxic, Londres, Roma o Nova York, i fou a partir d’aquests viatges quan començà la pulsió fotogràfica, que no deixà mai, tot retratant, a través de la càmera, la faç d’un món canviant que els anys 60 estava en plena efervescència, i immortalitzava la rutina i el caràcter d’aquestes metròpolis a partir dels racons més extraordinaris de la seva geografia humana.
Fotògraf, escriptor i comissari d’exposicions, que en les últimes dècades ha esdevingut figura clau dins la producció fotogràfica a escala nacional. Forma part d’una generació que va adoptar i institucionalitzar la fotografia com a mitjà d’expressió artístic. Per mitjà d’uns retrats de caire quasi documental podem contemplar les transformacions que les empremtes del temps marquen sobre els cossos i els rostres humans. Ell intenta atrapar el temps amb imatges, com el simple gest d’aclucar els ulls, acció que altera tota una identitat.
Estudià a l’escola Eina entre els anys 1981-1983 juntament amb artistes com Albert Ràfols Casamada, Francesc Artigau, Xavier Serra de Rivera, Sergi Aguilar, Ernest Fontecilla i Patricio Velez. Des d’un inici figuratiu el seu treball desemboca en un univers de formes abstractes, per tal d’arribar a copsar tot allò que no té forma i que conviu amb elements tangibles dins d’un espai que emana lirisme, color i llum.
Format a l’escola Llotja de Barcelona, Fossas concep obres que desprenen lluminositat. Els traços de color que inunden els seus llenços fan sorgir els volums dels paisatges i dels personatges que l’habiten, sempre sota una atmosfera harmònica i íntima al mateix temps. Les seves composicions, càlides i vitals, es veuen reforçades per vigoroses pinzellades que atorguen al seu treball una gran força i moviment de marcat caràcter mediterrani.
La seva obra, emmarcada dins del que s’anomena art social o new performance, és continuadora de l’art performance de la dècada dels setanta. La creença d’Alicia Framis en les limitacions de l’art a l’hora d’expressar i comunicar sentiments o idees, l’ha portat a desenvolupar un seguit de projectes en els que l’espectador, com a ésser viu i actiu, observa, veu i es qüestiona la realitat existent. A partir de conflictes o contradiccions, l’artista reflexiona sobre la mort, la solitud, la violència, o la comunicació entre altres temes. En definitiva, Alicia Framis posa l’èmfasi en temes existencials.
Uneix-te al nostre 
