Seduït pel dilatat ventall de possibilitats que ofereix el treball amb materials com el bronze o el ferro, i posteriorment la resina o la pedra, va decidir allunyar-se de la formació inicial de pintor. Aquests components atorguen a les seves creacions totèmiques i tridimensionals un caràcter inquietant i que alhora indueixen l’espectador a reflexionar sobre la memòria i la tradició.
Llicenciada en belles arts per la Universitat de Girona, Lídia Masllorens compagina carrera artística amb la docència de dibuix. Centrada en l’ús de grans superfícies de paper que semblen embolcallar l’estança, la seva pintura té una intenció clarament comunicativa, com si es tractés de grans murals vindicatius, amb l’objectiu de traduir emocions de manera immediata. Aquesta necessitat de fugacitat l’ha portada a substituir els pinzells per les mans, transportadores directes de les torbacions instal•lades al seu interior i que es plasmen sobre el paper de manera pura i lliure de maquillatges i postures artificials, rostres de dimensions colossals que l’obliguen a la vegada a crear una dansa que es dispersa en l’aire i queda plasmada en l’acte pictòric.
La seva obra es caracteritza per les línies senzilles, però alhora de ferma personalitat. Els cavalls, els toros i les vaques són un referent comú en tota la seva producció artística, fruit de les experiències viscudes en la seva terra natal. El material que utilitza més és el bronze, però també treballa la fusta, el vidre i el ferro col·lat. Figures despullades de tot manierisme, formes primitives que ens evoquen l’origen i l’essència de la humanitat.
Estudià a l’Escola Massana de Barcelona i fou fundador del Taller Experimental d’Arts Plàstiques, i més endavant, juntament amb Elena Carbonell, Ramon Guillem-Balmes i Manel Civit, del grup Usquam. La seva producció artística combina els elements escultòrics tradicionals, com la fusta o el ferro, amb aquells més efímers com l’aigua o la sorra, per tal de crear una escultura gairebé incorpòria, amb una forta càrrega simbòlica sobre l’ombra que aquesta projecta, element clau de la seva producció i que mitològicament relacionem amb conceptes com el misteri, la fascinació, la foscor, el temor de la qual és subjecte. Projectades, cremades, emulsionades, doblegades... Investiga la forma tradicional d’aquesta disciplina i combina recursos estilístics, com a Perfils crítics, on inverteix el concepte de retrat. La seva obra esdevé, doncs, suggeriment i joc, amb efectes sensorials que fan reflexionar sobre els límits de la matèria i la seva forma.
Assumpció Mateu i el seu entorn són una única idea. Ja que, la seva obra és reflex d’un estat anímic sorgit de l’observació de la natura. Pintura intimista on el paisatge respon a un estat espiritual d’anàlisi subjectiu. Fa ús de la tècnica mixta, barrejant fotografia amb pintura i paper. Les seves textures matèriques de pigments naturals, acrílics i pols de marbre atorguen al seu treball una aurèola de misteri i de bellesa sublim. Estableix una clara correspondència entre la poesia i la pintura per mitjà d’un constant diàleg de traços, formes i irisacions. Abstracta i alhora realista, de les seves teles flueixen infinitat de rierols de colors, meandres de sensacions d’un precís instant que s’escola.