Pintor i gravador, protagonista de l’avantguarda pictòrica catalana de la segona meitat del segle XX, juntament amb Antoni Tàpies, Joan Josep Tharrats i Joan Hernández Pijoan. Des d’una primera etapa figurativa, l’obra de Guinovart deriva a una temàtica social de gran format. L’any 1957, per influència dels corrents abstractes i de l’informalisme, dins la seva estètica creativa sorgeix una nova perspectiva tridimensional amb la integració d’objectes i el tractament matèric. Expressions plàstiques de fèrtil cromatisme, aferrades al camp i a la terra, generen un diàleg poètic entre signes i gestos suggeridors . L’any 1982 va obtenir el Premi Nacional d’Arts Plàstiques i fou guardonat l’any 1990 pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Fotògraf d’origen britànic que amalgama harmònicament imatge documental i poesia. Copsa el seu entorn natural gironí més immediat que contraresta i fusiona amb les frívoles i perennes estructures industrials. Per mitjà d’un joc de llum, ombres i color que atorga a les seves imatges un magisme auster i fantasmagòric sap infondre-les d’un caràcter escenogràfic i melancòlic.
Arquitecte i professor de dibuix a la Facutat d’Arquitectura de Barcelona. L’obra pictòrica de José Luis Hausmann beu d’aquesta perfecció tècnica adoptada amb el dibuix i l’evoca en un acte alliberador al pigment, del qual explora les possibilitats que pot arribar a atorgar-li fins a trobar l’empremta fixa de l’estil propi. A través d’una estudiada factura, la taca de color pren consciència del lloc on l’artista vol situar-la i desprèn en el conjunt una composició raonable plena de volums i impressions que reflecteixen com un mapa la vitalitat i el pas del temps en el rostre humà o els paisatges que aquest ocupa.
Les seves fotografies i vídeos neden en la identitat i la confusió del gènere masculí i femení . La pròpia artista s’autoretrata de forma irònica en múltiples postures en recerca de l’artificiositat i permutant la seva imatge per mitjà de la ficció i la representació. Obres enigmàtiques i ambigúes, plenes d’éssers andrògins que desdoblen els mites culturals i les simulacions publicitàries.
A través de la memòria, Maria Helguera estableix un pont de diàleg entre la seva Argentina natal, d’on s’exilia l’any 1976, i la seva rearticulació plantejada des de Catalunya. Sota una factura vigorosa i matèrica acompanyada d’una gamma cromàtica vinculada als seus orígens, Maria Helguera es despulla d’allò après per arribar a l’estat més pur de l’ésser. D’aquesta manera els seus treballs presenten un món on conviuen personatges i elements compositius propis de l’imaginari argentí, amb evidents influències de l’art contemporani català d’artistes com ara Hernández Pijoan o Ràfols Casamada.
Uneix-te al nostre 
