Fotògraf i un dels principals biògrafs i col•laboradors del pintor català Salvador Dalí. Sota la influència d’un del pares de l’abstracció lírica Georges Mathieu i gran company seu, des dels anys seixanta va treballar com a cineasta de les avantguardes. Robert Descharnes va fotografiar Salvador Dalí durant anys, fruit dels quals es conserven uns 60.000 negatius, la documentació més extensa i completa sobre l’artista català.
El seu estil figuratiu, que dilueix per mitjà d’una pinzellada melancòlica i de solitud, resta emmarcat dins del corrent realista. Carlos Díaz Pérez retrata amb gran destresa llocs i racons de les ciutats que copsats per una atmosfera mística ens evoquen un noble i efusiu record.
Guanyador del Premi de Pintura de la FVC de l'any 2016. L’artista reinterpreta la història de la pintura, camina sobre l’abisme del que ja està pintat per alliberar-ne elements i construir un homenatge als seus autors. La recuperació dels clàssics, el virtuosisme o la preocupació per la qualitat de la informació pictòrica present en les seves obres són alguns dels temes cabdals en la pintura de Díaz Alamà, un dels artistes joves amb més projecció del nostre país.
Iniciat en el món de la fotografia, l’any 1979, les obres en blanc i negre de Juan Manuel Díaz Burgos ens evoquen una visió particular del continent sud-americà. Viatger incansable, els seus llocs predilectes i més reproduïts han estat Cuba i Santo Domingo. En mostra la quotidianitat i el dia a dia de la gent en voler copsar la voluptuositat i la passió que desprenen els habitants d’aquests indrets. Instruït en la Universitat Popular, des de l’any 2001, ha estat un dels propulsors del Centre Històric Fotogràfic de la Regió.
Pintor, dibuixant, gravador i autodidacte de formació. Fa ús de tècniques mixtes amb acrílics elaborant una plàstica que trenca radicalment amb la tradició paisatgística del seu Olot natal. Reflecteix un món il•lusori fabricat a base d’objectes heteròclits ubicats en interiors arbitraris. Baralles de cartes, guants, pomes, rellotges, sabates, espills... disposats sobre un fons ordenat per geometries simètriques o en suspensió, així, doncs, la forma real dels objectes contraresta amb l’atzarosa disposició espacial. A partir de la dècada dels noranta projecta obra pública.
Prenent com a punt de partença, paisatges, figures femenines i natures mortes d’atmosfera vaporosa, recerca noves formes d’expressió. Barreja de colors, subtilesa materialitzada a través de la tècnica de l’esfumat i l’alternança de llum i ombra atorguen a la seva obra un caràcter reflexiu, ideològic i de magisme. L’èxit de la seva pintura rau en la manera de fer tan pròpia la captació de la llum i la realitat que li és més pròxima. Fou guardonat amb premis com el XI Premi Sant Jordi de l’any 1975.
Artista polifacètica, Madola es va formar a l’Escola Massana i es doctorà en escultura per la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. La seva dilatada trajectòria tant artística com teòrica ha destacat pel seu treball amb la ceràmica, en què ha donat continuïtat a la tasca iniciada per Josep Llorens Artigas i Antoni Cumella. Mitjançant l’ús de nous llenguatges artístics, sense abandonar les arrels culturals d’aquesta tècnica, modela les obres jugant amb la plasticitat del fang, el color, el volum i la forma, i projectant la figura en l’espai, on crea una atmosfera simbòlica basada en les pròpies vivències. Ha dut a terme exposicions individuals i col·lectives arreu del món. Té obra permanent en diversos museus i també obra de gran format en l’espai urbà. Ha rebut diversos guardons al llarg de la seva carrera artística com ara el premi a la millor exposició en el Centenari Salvador Espriu, atorgat per la Generalitat de Catalunya l’any 2015.
Pintor i gravador, vinculat a la segona generació del noucentisme. Va estudiar a l’Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat de Barcelona. L’any 1918 s’integra en l’Agrupació Courbet, un moviment artístic amb la voluntat de renovar el panorama artístic català a partir de les bases del noucentisme. Durant la dècada dels anys vint va viure a París i a Bretanya, i la seva obra es presentava de manera recurrent en el Salon des Indépendants de París. Va retornar a Barcelona el 1931, on estigué fortament vinculat a l’activitat cultural de la ciutat durant la Guerra Civil. El seu esperit inquiet el va fer tornar a marxar l’any 1951 a Buenos Aires, i més tard a São Paulo, on imparteix classes de gravat a l’escola de Belles Arts i també obre una galeria d’art. El seu art és fruit de l’admiració per Picasso i de l’assimilació íntima de l’art romànic català, en un plasticisme espiritual que el situa en l’avantguarda catalana.