Potser aquests dies tan estranys només serveixin per aturar-nos a pensar i adonar-nos del que realment és la manca de llibertat. No tant la física del confinament a casa o a l'estudi, com la que ens aplana com a societat: les sèries a Netflix, les rodes de premsa, músiques banals, esports forçats i grups de xats d'autoajuda barata. Tot ens iguala per sota, malauradament. I em pregunto, on és la societat del benestar, progressista, que creix en creativitat?
L'art ha deixat de ser indispensable per viure. Un món sobresaturat d'imatges on els pintors ja només aspiren a distreure: aquest és el preu de tants anys vegetant al compàs del mercat d'una societat pròspera. La granja d'Occident. On ha anat a parar l'emoció, en la majoria de vides? Com és que tothom vol ser seduït amb distraccions banals?
Aquesta gran frenada és un bon moment de refugi en els petits detalls que mai no deceben. La poesia com a activador d'imatges. La poesia que ajuda a pintar i acompanya el viure.
Cada dia mentre esmorzo m'emociona rebre al mòbil els dibuixos que m'envia puntual l'amic David Hockney: ametllers, lliris, núvols, branques de cirerers, dibuixos lluminosos per constatar -un cop més- que l'emoció no es troba en les grans coses sinó en detalls que fan girar el món.
Únete al nuestro
