Faula
Des de la taula veig la jardinera del davant on tenim les plantes. Darrere, el pati amb arbres i banquets. És tranquil i silenciós. Ara, encara més. Els ocells campen despreocupats pel pati i s'acosten a la jardinera de tant en tant. M'he avesat a posar llavors i molles de pa. Des que ho han descobert, vénen a picotejar amb certa regularitat. Els observo des de la meva taula. Tórtores, una merla, un pit-roig. Van desfilant pel davant. Un dia va aparèixer la closca d'una caragolina. Penso si no serà un obsequi. He afegit una cassoleta amb aigua que vaig renovant cada dia. A poc a poc han agafat confiança i enfonsen el bec per beure mentre miren de reüll el vidre. L'altre dia, la merla fins i tot es va posar de potes a la cassola i es va acotxar a banyar-se, alhora que amb les ales s'anava llançant aigua pel damunt. S'hi va estar una bona estona. Un espectacle.
Darrerament, tan aviat com les llavors apareixen, de seguit ve una tórtora i les engoleix ràpidament, totes. No deixa ni les molles de les molles. Parrupeja. Marxa. El pit-roig ha vingut després a veure què trobava. La tórtora ha aparegut, de sobte, escridassant per espantar-lo, dient-li que el lloc és seu. Així un parell de cops. L'idil·li del paradís ocellaire sembla haver acabat. S'imposa l'avidesa i la propietat. La tórtora o la vida.
El pit-roig torna al cap d'una estona. Saltironejant per les pedres. Li he posat molles més endins, més amagades, a tocar del vidre. Les ha trobat.
Únete al nuestro
