Circumstàncies com aquestes, que t’aparten de les rutines diàries i de la continuïtat de poder anar a l’estudi, són similars a un viatge: et donen l’espai i la distància necessaris perquè els conceptes que d’alguna manera generen i motiven la feina que fas es manifestin amb més claredat.
Apropar-se i alhora distanciar-se de l’obra és una constant que és part essencial de la feina de molts artistes: ser-hi i no ser-hi.
En el meu cas, aquest apropament i allunyament no és tan sols una necessitat sinó també una condició. Una condició de la ciutat on visc: per molt que te'n sentis part, no hi acabes de pertànyer del tot. Un viu aquesta ciutat com si fos una onada que s’apropa i s’allunya i es torna a apropar, i així permanentment.
En aquest moviment, i en les dualitats que genera, és on jo he anat aprenent a ser qui sóc, a veure allò que veig i a fer allò que faig. Una mateixa imatge pot transmetre claredat i desorientació, pot ser estable i inestable, certa i incerta, com aquests dies que estem vivint.
Únete al nuestro
