Confinats, tancats. Tancats però amb la sensació aguditzada d’estar a la intempèrie, com diu el poeta. Estem a la intempèrie perquè no hi ha protecció contra l’invisible, perquè vivim dins els confins del visible i la resta ens aterra. Tan sols ens queda minimitzar, no exposar-nos massa. Apartar-se, confinar-se. Anar només on pot anar el carretó de la compra, la bossa de les escombraries, el gos, la mirada a través de la finestra, potser el tret de la pistola cap a tot allò que voldríem eliminar. Queda sempre el vol de la imaginació, sí, però qui havia anticipat tot això? Qui ho havia imaginat? O sigui que, potser, suggerir nous propòsits: imaginar més enllà de tot el que veiem o podríem veure, començar a buscar noms i imatges per l’invisible, exposar-se de veritat a la intempèrie, visitar el desconegut, trencar per sempre més el confinament. Va, fem-ho: què podria sortir malament?
Únete al nuestro
