Després d'un mes i un dia de confinament a casa, m'he apropat un moment a l'estudi per veure que tot estigués bé.
M'he trobat amb la sensació que tot estava parat, com congelat, en el moment que he vist de nou el paper de gran format desplegat a la taula que vaig deixar per començar un nou dibuix i que va quedar en suspens.
Les idees, com nosaltres, venen i van. S'amaguen darrere qualsevol lloc imprevist, qualsevol racó no imaginat. Apareixen del no-res en un instant, però si no estàs atent s'esvaeixen de nou en el seu no-res.
Aquestes són les idees fràgils, subtils i temoroses, i no per això més potents o colpidores. En absolut. Altres són idees sòlides, fermes, que resten en el seu espai escultòric tot esperant que siguin recuperades, construïdes i consolidades en la seva forma final.
Cadascuna té el seu procés, la seva fórmula i manera de fer, però no obstant això cap idea no existeix sinó en el moment de ser creada. I el seu moment també té un lloc. Potser per això l'estudi és tan important per als artistes, perquè és l'espai natural on les idees es fan realitat.
Allà estava la idea, al plec d'un racó de l'estudi esperant ser recuperada i escampada per l'espai del paper desplegat a taula. Aquell paper, aquell espai solitari, sense temps, un blanc en espera, com un mirall pacient i neutre a l'espera de rebre el reflex de la meva mirada, de la teva.
Com el full de paper, visquem en un temps d'espera, una espera pacient i alhora tensa, que no sabem on ens portarà ni quina serà la seva imatge futura. Una espera que sembla que volta entre l'evidència de la mort i la incertesa de la vida.
Haurem d'esperar una mica més, li vaig dir a la idea. I ella em va fer una picada d'ullet.
Únete al nuestro
