Portem 85 dies confinats a casa.
De cop, casa meva ha pres un altre significat. Abans era el lloc d’arribada, el punt d’encontre amb la família, l’espai on jaure cansats, el lloc des d’on sortir els dies de festa. Ara s’ha tornat el lloc on viure i conviure; refugi i presó a la vegada.
L’espai de la casa sembla haver-se eixamplat uns centímetres, perquè a dintre hi passen moltes més vivències.
I les coses, de cop, tenen presència.
Bado mirant cada un dels objectes que, dia a dia, ens acompanyen. I decideixo fer-los visibles, perquè ells fan que la vida dins de casa sigui la que és. Tasses, olles, pots plens de llapis, cafeteres, joguines, eines, ipads, llibres, fils i tisores passen a ser companys d’aquest viatge. Trobo a faltar objectes que no tinc, però en gaudeixo de molts que fa temps que no tocava.
Aquests dies rellegeixo el llibre Les choses, que Georges Perec va escriure fa més de cinquanta anys, en què una parella de joves de classe mitjana de París treballen en feines precàries i viuen en un pis petit, però somnien posseir objectes elegants i viure com els rics. Radiografia de la societat de consum, aquest llibre ens convida a repensar la relació que tenim amb els objectes i amb l’ús i consum que en fem.
Cada dia de confinament he dibuixat una cosa de casa meva, i ho faré fins que la casa torni a ser tan sols el refugi i el punt de partida.
Únete al nuestro
