Estava a punt de tornar als Estats Units amb la Terry, la meva companya, quan Trump va prohibir els vols d’Europa amb 24 hores de marge i, sense saber si ens estàvem equivocant o no, vam haver de decidir què fèiem. Ens va semblar que, tenint dues cases, jo em quedés en una y la Terry se n'anés a l'altra per tenir-les sota control. L'endemà la Terry marxava i, tres mesos més tard, jo encara sóc a Barcelona sense saber quan podrem tornar a estar junts. Hem tingut sort i no ens ha atrapat el bitxo. Hi ha hagut molta gent que ho ha passat molt pitjor, però la radicalitat del trencament de la vida normal, que no és més que una fal·làcia perquè de normal la vida no en té res i l'únic normal és morir-se, aquest trencament, deia, ha estat brutal. Per primera vegada a la meva vida he hagut de fer un esforç conscient per mantenir-me actiu, car tot el que em demanava el cos era sortir a la terrassa i cuidar les plantes. Com si hagués quedat estabornit, i ha costat tornar-se a aixecar. Ho fas perquè és el que toca però m’he hagut de donar l’ordre d’una manera gairebé militar. He passat per altres moments en què t'adones que s´està produint un canvi tectònic. Em trobava a tres-cents metres de les Torres Bessones l’11 de setembre del 2001; el Maig del 68 em va enxampar a París. La diferència entre aquests dos esdeveniments i la pandèmia és que a París jo tenia dinou anys, a Nova York cinquanta-dos i, a Barcelona, setanta-dos. Enfrontar un futur de rebaixes canvia molt les coses. Tindré temps de reaccionar i reorganitzar la vida perquè torni a ser excitant i productiva, o em passaré el que queda sense acabar de rematar la feina? Impossible saber-ho. En les circumstàncies actuals, dues cases separades per un oceà és obvi que ha deixat de tenir sentit: pertany a una altra era. Això sol ja és una qüestió decisiva, per tal com ha estat la matriu dels meus últims cinquanta anys. Penso sovint en la dita de John Lenon quan deia que la vida és el que passa mentre estem fent plans. Estic començant a fer plans.
Únete al nuestro
