Francesc Ruiz Abad

Sento que durant el transcurs d'aquests mesos he passat per diferents etapes com la reiterada visita d'estimadíssims records, el pensar en present i la gestió amb la censura dels cossos. M'he centrat a fer feina al taller, a “fer tot allò que feia temps que volia fer” i a gaudir del contacte amb la natura.

Penso que, en aquest cas, l'espai i el temps a Calonge han estat un punt clau per tenir una relació de proximitat amb l'entorn. Visc a tocar del paratge natural de les Gavarres i he pogut veure de primera mà la transició primaveral que, per cert, a partir d'ara és la meva estació de l'any preferida: m'he connectat amb els insectes, el creixement de la vegetació i les flors, les visites de les orenetes, el cant dels ocells i les formes hipnòtiques de les papallones. En definitiva, el despertar de la terra.

Rumio en quins cossos s'estan movent aquests dies i quins no. Reclosos a casa, penso en quins son els nostres espais en comú. Rutinàriament he pintat a l'oli el cel que veia des de casa en capses reciclades del supermercat més poper. Ha sigut com fer un exercici d'observació meteorològic, on m'he fixat detingudament en el cel, en els canvis de llum, densitats i les sorprenents formes dels núvols.

Pintar el cel al natural és molt més complicat del que pensava. Sempre és allà quiet, però paradoxalment no para de moure's. Em pregunto com Constable o Jacob Van Ruysdael podien pintar aquelles meravelles i congelar aquelles escenes sense accés a la fotografia.