Entrava a l'UCI de l’Hospital de Sant Pau un vespre, però no recordo si anava vestit amb la meva roba o portava una d’aquelles bates tan incòmodes que van lligades per darrera i sempre et deixen amb el cul a l'aire. “Has de descansar, no pots respirar prou bé” –em van dir– “compta enrere a partir del 10”. I jo vaig començar “10, 9, 8, 7, 6”… de fet, no sé ni si vaig arribar al 6. Vaig estar quatre dies sedat i intubat, respirant no per mi mateix sinó gràcies a una màquina que travessava les meves cordes vocals. Ho sé perquè quan em vaig despertar no podia ni parlar. Només em va sortir de la gola un soroll d’ofec somort, quan vaig veure una persona que no coneixia i que se m’acostava molt per mirar-me.
Hi ha molts moments previs que no recordo, diuen que és típic de la sedació. El que sí que tinc molt presents són la majoria de malsons que vaig “viure” aquells quatre dies sedat. Quatre dies lluitant per la meva vida. Les persones que em van fer tornar d’aquells malsons van ser les metgesses, metges, infermers i infermeres de l’UCI de Sant Pau que, amb cada petit moviment ara de bocaterrosa, ara de costat-, em van ajudar a recuperar-me més ràpid, perquè els meus pulmons fessin el mínim esforç possible.
Els somnis hi són i sempre hi seran. Els d’aquests dies els escric per no oblidar-me’n. Sento que ja formen part de la meva vida. Jo ja fa temps que en pinto, de somnis, en forma de paisatge. Somnis que encara ningú no ha somniat, i no cal que jo, ni ningú, no ho hagi fet abans perquè puguin existir. Els pinto perquè vull que existeixin. Els somnis sempre hi són, però no sempre els podem sentir, recordar o veure. Cal que apareguin.
Únete al nuestro
