Llegir, dibuixar, mirar per la finestra, anar al sofà, sortir a la terrassa, tornar al sofà, treure el so dels informatius, tornar a mirar per la finestra, altre cop al sofà, tornar a agafar el llibre, tornar a fracassar amb el mateix sudoku… La febre persistent no dona treva, portem 6 setmanes però veig la sortida. El meu taller imaginari s’ha convertit en aquell vaixell fantasma de les pel·lícules d’infantesa. Allà està, boirós, llunyà i estrany. No hi ha ningú a dins, sembla mort. I un dia tornaré al meu taller, i res no haurà canviat.
El mon canviarà, però no crec que a millor. Canviaran certes circumstàncies, el capitalisme seguirà el seu curs, els rics (la majoria) seran més rics, els pobres (tots) més pobres —“a río revuelto, ganancia de pescadores”—. La meva pintura no canviarà perquè jo no he canviat, tan sols he perdut els temps i m’he deixat barba, per mandra d’afeitar-me. I tornaré al taller, potser més mandrós.
L’avorriment em rosega, i torno a anar a l’ordinador, i al sofà, i a la finestra. I la barba és més blanca del que jo sospitava. Després del confinament no seré ni més llest ni més soca, tan sols sols n’hauré tret la barba.
Des de la terrassa veig que gairebé no volen coloms. Les gavines, aquelles més grans i blanques que les autòctones, se’ls han cruspit.
Únete al nuestro
