Fa temps que els meus ulls estan cansats de mirar. Això no és res de nou que m'hagi portat el confinament.
Però aquests dies ho he entès: crec que estic enlluernada. Els meus ulls estan cansats de llegir la llum buscant respostes. Vam il·luminar la nit i ara, a vegades, sento que tinc la melatonina desorientada.
Tan desorientada com els personatges del quadre "La paràbola dels cecs", de Pieter Brueghel el Vell, en què un cec guia uns altres cecs i tots plegats s'encaminen cap a un forat. Ja no utilitzen els pals i les mans per palpar i percebre el terreny, sinó per enllaçar-se els uns amb els altres i seguir el guia, que tampoc no hi veu, en un viatge bastant desafortunat que baixa en diagonal cap al marge inferior dret de l'escena.
I en aquesta escena, a banda dels cecs de Brueghel i de la melatonina, aquests dies també t'hi veig a tu, i m'hi veig a mi i hi veig totes les altres persones. Les que coneixem i les que no coneixem. Les que es posen malaltes i les que no. Les que es curen i les que no. Les que curen i les que no. Les que prenen decisions i les que no.
I em pregunto pels nostres pals. Quins són, ara, els nostres pals?
Únete al nuestro
