Era com la pomera de Piet Mondrian, aquella que tenia les branques horitzontals i obertes com una abraçada imminent, la que de tant dibuixar-la es va estructurar en una geometria precisa i enlairada. Enlairada pel desig de veure-hi més enllà del que es veu.
Ara ha perdut la majestuositat de quan la vaig conèixer i només li queden un parell de branques vives. Pomera de marge, de mena antiga i tan generosa que dóna fruits fins al darrer alè.
Hi he tornat aquests dies per recordar, per desitjar, per escriure al seu voltant, en lletres blanques sobre quinze estaques: POMERA MORINT-SE.
Únete al nuestro
