Als divuit anys comença a fer ús de la càmera fotogràfica com a eina de canalització creativa i d’interpretació del seu propi món imaginari. Autodidacta que investiga les possibilitats del poder de transformació de la llum per tal de perfilar, modelar, idealitzar i donar expressió als seus retrats d’imperfeccions emmascarades. A través de la fotografia explica i denuncia el deteriorament físic fruit de les malalties i de la irreversibilitat temporal. Bevent dels referents introduïts per Frida Kahlo, Jo Spence i Hanna Wilke aconsegueix mostrar la bellesa dels cossos que impugnen el victimisme i que revelen la realitat física més crua per tal d’adquirir la bellesa més profunda de les seves ànimes.